“Als cinc anys vaig dir als meus pares que volia fer piano i karate”
Des de llavors han estat 30 anys creixent com una alumna avantatjada tant asseguda davant del teclat com al tatami, posant hores, passió i talent. Avui sembla que la balança es decanta per la música, sobretot per l'ensenyament als nens, però la simbiosi entre dues facetes a priori tan allunyades ha estat determinant a la seva vida.
- Música o arts marcials què et va atreure primer?
Doncs la veritat és que vaig començar al karate i la música alhora, amb cinc anys. Vaig arribar un dia a casa i vaig dir a la meva mare, mama vull aprendre karate i piano. La meva mare tocava el piano, hi havia un piano a casa i des dels quatre anys ja trastejava amb ell. Però això del karate els va sorprendre, però van pensar “la apuntarem a karate i ja es cansarà”… però durant els següents 30 anys vaig continuar simultaniejant les dues activitats, que sempre he portat molt lligades. El karate m'aporta una concentració que em va ajudar molt a l'estudi amb el piano.
- En el cas de la música sembla clara la influència de la teva mare, però el karate d'on va sorgir?
Va ser una cosa totalment espontània, potser vaig tenir un somni que no recordo… el cas és que vaig anar avançant en totes dues coses. Els meus pares es van sorprendre al principi perquè sortia plorant de música després de cada classe. Fins que van descobrir que el que em passava és que moltes de les coses del nivell més elemental de música ja les coneixia gràcies a la meva mare, sabia solfejar, reconèixer les notes… Em van canviar de nivell i es va solucionar el problema. A karate, als set o vuit anys vaig anar al meu primer campionat i no se'm donava malament, sobretot el Kumite (Combat). El Kata (Forma) com que sóc força gran i requereix de moviments molt ràpids, se'm resistia una mica més, però al Kumite m'encantava investigar els moviments dels meus rivals per saber quan anticipar-me, contraatacar o defensar-me. A més, el meu truc era que, en ser tan alta, era difícil que m'arribessin amb les cames al capdavant, i això, en competició, sumava 3 punts i en canvi jo, arribava fàcilment al capdavant de totes sense gaire esforç, només necessitava esperar el moment perfecte. En definitiva, que des de ben petita he crescut entre els concerts de l'escola de música i les competicions de karate els caps de setmana.
- I vas començar en una escola de música i vas passar després al conservatori?
Sí, fins als 16 anys vaig estar a una escola de música de l'Hospitalet, a Haro Estudis Musicales. Després vaig aprovar les proves del conservatori del Liceu, on vaig fer la doble especialitat de piano i guitarra. Allà també vaig començar cant coral, potser per això ara he arribat a Ressona! Així que, el 2016 vaig acabar el grau superior de piano.
- I alhora també anaves progressant al karate…
El mateix any d'entrar al conservatori em vaig examinar de la selectivitat. Volia estudiar Geografia i Organització territorial i ser meteoròloga. I alhora participava en campionats d'Espanya de karate, que vam quedar tercers per equip. Vaig anar a diversos Europeus del meu estil Goju Ryu, com a Itàlia i justament un Europeu es va celebrar a Barcelona, vaig quedar en primera posició individual envoltada de familiars i amics.
- Una activitat frenètica en fronts molt diferents no?
La veritat és que entre els 18 i els 28 anys va ser un parar a tot: universitat, feina. Liceu, tornejos, estudi… Dormia una mitjana de 4 o 5 hores diàries.
- I en aquell moment pensaves dedicar-te professionalment a la música o el karate?
Aleshores volia ser meteoròloga. A mitja carrera em va canviar el xip, vaig pensar que havia de començar a triar, perquè si no necessitaria més vides per arribar a tot. Vaig deixar la meteorologia en segon i em vaig dedicar a acabar la carrera de pedagogia musical. Entrenadora no volia ser, el karate no seria el meu mitjà de vida. Quan hi havia un torneig, el karate m'ocupava tot el cap de setmana i potser tenia un concert l'endemà. Havia de dedicar moltes hores diàries al piano i als entrenaments de karate, va ser una època de caos a la meva vida fins que arribi a la conclusió que el meu és fer classe. Vaig començar a fer classes a les tardes a la mateixa escola on em vaig formar. Així, durant un temps combinava els estudis, l'entrenament, les classes i vaig començar a adonar-me que m'agradava fer classe a nens, que a més estaven molt contents amb mi. En aquella època també feia alguns bolos, com a les Nits màgiques de la Casa Batlló, en esdeveniments a les torres Mapfre, MNAC, casaments…
- I eren concerts de repertori de música clàssica?
Bé, de tot una mica, he arribat a tocar flamenc, cosa que demanava una mica l'ambient, la situació. A les Nits màgiques de la Casa Batlló hi havia molts turistes i tocàvem rumbes, per exemple. La meva formació és clàssica, però al final el que m'agrada més és tocar una mica tots els estils.
- D'alguna manera, el karate s'anava situant en un segon pla…
Els dolors i cops a les mans eren un inconvenient. Va arribar un moment en què tornava d'un campionat d'Espanya amb la mà embenada, o feta pols, i havia de fer classe als nens… Alguna vegada fins i tot havia pensat que podia arribar a competir en uns Jocs Olímpics, però aquest objectiu requeria un nivell de sacrifici i d'exigència brutal, que feia impossible combinar-lo amb res, i menys amb la música. Pot ser un hobby, puc entrenar-me per estar en forma, m'ha ajudat a poder tenir seguretat fora de casa i poder defensar-me d'alguna situació compromesa als carrers, però les competicions… Tenien data de caducitat. A més, em vaig lesionar del genoll, potser de tants cops de peu i encara no m'he recuperat. Això va ser el que em va acabar de centrar en la música i les classes, després va venir l'Hospital de Bellvitge i em va canviar tot una mica. Però el karate forma part de la meva vida perquè ha conviscut amb mi des de ben petita.
- Per citar-ho amb propietat, el teu cinturó negre representa el màxim nivell en karate?
No, el màxim, no. La progressió va per colors. Si comences d'adult pots anar avançant per colors complets: blanc, groc, taronja, verd, blau, marró i negre… però jo vaig anar avançant de mig color en mig color ja que vaig començar de ben petita. Als 13 anys vaig tenir el cinturó negre, i a partir d’aquí amb formació, tornejos i experiència vas pujant de grau. Ara tinc el 3r dan, on vaig tardar a arribar 4 anys des del 2a dan. Vaig tenir la sort de poder examinar-me al Japó per al 3r dan, el 2018. Gràcies al meu mestre d'aquí, vaig poder visitar el mestre del meu mestre al Japó, Masayuki Kuninaga, reconegut mestre a Espanya també i ja molt gran. Vam ser un grup de 15 persones, en què tots eren companys més grans que jo, i en principi l'expedició només seria una visita per conèixer el mestre i entrenar-s'hi. Allà, a la muntanya de Koya San, al sud d'Osaka, el meu mestre Manuel González del Gym Louis em va donar la sorpresa i em va voler examinar de grau, així que vam començar a entrenar-me i quan vam viatjar a l'illa d'Okinawa, el bressol del karate, em van examinar en un dojo de la zona. Vaig aprovar i em van donar el nou cinturó. A més de la cultura de la música i una barreja d'experiències, l'experiència més satisfactòria que m'hi vaig portar va ser poder entrenar amb diversos mestres japonesos, especialment amb el mestre Morio Higaonna 10è Dan de Karate i tota una eminència d'Okinawa. Molt poques persones del món de karate poden entrenar-hi, són necessaris permisos especials per a gent que ve de l'occident. Vam poder entrenar-hi una setmana i vaig perdre 6 quilos. Són molt forts i savis. N'estic molt orgullosa, sobretot en una societat com la japonesa, que no és precisament la més igualitària en qüestió de gènere. Vaig aguantar els entrenaments com vaig poder i finalment em va dir que era una dona molt forta i amb molt de caràcter. Vaig aprendre moltíssim d'ells i no només parlo del karate.
- I a la música, segueixes amb les classes formatives i et planteges també una activitat contínua com a concertista?
Hi va haver una època de fer molts concerts i bolos, però definitivament el que m'apassiona és fer classes a nens, però també a adults, crec que se'm fa força bé, sobretot amb els més petits. Veure com nens de 6 anys creixen, evolucionen, els veus anys després, veus com el seu món és la música, i et sents orgullosa que una part de la seva base i creixement musical es degui a tu. Això m'omple més que qualsevol altra cosa.
- I a la faceta dels concerts li has pogut donar una nova sortida ara al mateix hospital gràcies a Ressona...
Sí, tot va començar amb el càsting per al concert de Nadal del 2024 dins del projecte de la Simfonia dels Herois. Ens vam ajuntar un grup de persones que no ens coneixíem fins aleshores i la veritat que està sent tot molt bonic. No esperava passar-m'ho tan bé i connectar-hi tant. Fem assajos setmanals i hem evolucionat molt com a grup. Encara que sigui la directora musical aprenc molt d'ells jo també. Podríem dir que hem format una família musical dins de l'hospital. Gràcies a Ressona, personalment he aconseguit introduir la meva passió per la música a l'hospital i em sento molt realitzada en poder aportar el meu granet de sorra i transmetre música en directe i alegria a pacients i/o companys.
