“A Razzmatazz he passat els anys més feliços de la meva vida com a discjòquei”
És probable que sense la perícia, adquirida a la seva habitació d'adolescent, per prémer el botó del "REC" en el moment just i gravar en un casset verge la cançó de la ràdio sense la molesta veu del locutor, Carlos Garulo no hagués arribat uns anys després a ser discjòquei resident d'una sala-temple com Razzmatazz. Qui sap…
- Com es comença en això de punxar música?
Ja des de ben petit he tingut una inquietud musical, autodidacta, i no perquè s'escoltés molta música a casa, simplement que des que tinc ús de raó l'interès per la música ha estat molt especial per a mi. Després, a l'adolescència, la meva habitació es va convertir en un petit refugi, en una primera discoteca. Encara recordo els cops a la porta dels meus pares perquè abaixés el volum. Començava a gaudir amb la música.
- Ens quedarem una mica en aquesta primera etapa en aquesta habitació, comences, suposo, amb aquells típics enregistraments que fèiem en casset directament de la ràdio, intentant silenciar el locutor?
Per descomptat! Sabies que per gravar una determinada cançó lliure de la veu del locutor havies d'esperar uns horaris determinats, per exemple les 7 h del matí, i no hi havia cap altre remei que aixecar-te a les 6.30 h per preparar la cinta. El primer canvi important es produeix quan començo a gravar cintes de casset per als amics de l'institut. Eren les cançons de moda del moment i van començar a generar molta demanda. Vaig començar a adonar-me aleshores, que pel que sigui, aquelles seleccions tenien alguna cosa especial i agradaven. Així vaig passar a ser el “friki”, en el bon sentit, que subministrava música a la gent. Després vaig passar a encarregar-me de la música de les festes de final de curs.
- Aquí es desperta una vocació primerenca...
Quan veus que la música que has seleccionat a la solitud de la teva habitació, és la que balla la gent en una festa, doncs et dius ¡ostres!, això és el que m'agradaria fer.
- I ja et planteges seriosament ser discjòquei?
Estem parlant de mitjans dels 80s. En aquella època la figura del discjòquei com a tal, era una mica marginal als bars musicals, que n'hi havia molts, per cert. El més important era la música, no qui la posava. De fet, he arribat a punxar en locals on estava d'esquena el públic. Ara es paguen milionades per sessions d'alguns Djs, però aleshores gairebé ho feies més per passió pròpia. Anaves a posar música sense cap mena de pretensió, pensant simplement que si amb la teva selecció de música la gent ballava ja et senties pagat i feliç, i si et convidaven a les copes, ja era perfecte. Després ja van començar a pagar-me uns dinerets i així a poc a poc.
- I com fas el salt a un nivell més professional?
Jo era un habitual d'una sèrie de bars musicals i discoteques de Barcelona, però a través d´un amic i per un cúmul de casualitats, va sorgir l´oportunitat per punxar en una de les sales llavors més emblemàtiques de Barcelona, Zeleste. Aquí se'm va obrir un món, perquè va ser el primer contracte com a professional de veritat. Estàvem a la segona dècada dels 90s ia partir d'aquí el tema va ser in crescendo, perquè estar a Zeleste va suposar començar a fer-me un petit nom dins de l'escena de Barcelona, i gairebé sense adonar-me'n; comencen a anomenar-me de sales i bars musicals.
- I a partir d'aquí...
Bé, Zeleste va tancar les portes per uns problemes econòmics. D'aquí vaig passar a punxar a una sala de Cornellà, força coneguda aleshores. La sorpresa va ser que mentre treballava allà em diuen de la que seria la sala Razzmatazz, que més tard s'ha convertit en una de les sales més importants, no ja de Barcelona, sinó també a nivell espanyol i europeu. Em van trucar per pilotar una de les sales, perquè jo fos el resident. Encara que a totes les sales on he estat he donat el 100%, allà és on he passat els moments més feliços de la meva vida com a discjòquei. Aquest any fa 25 anys de la seva inauguració en sessió de Clubs. Vist amb el pas del temps, cada cop sóc més conscient del privilegi que va significar ser elegit per pilotar una de les seves 5 sales. Va ser un viatge apassionant, amb un gran equip humà en perfecta sinergia, amb un públic àvid d'experimentar noves sensacions, que abarrotaven setmana si i setmana també tots els racons de cadascuna de les sales, perquè sabíem que música i vida anaven agafats de la mà.
- En aquells anys crec que ho compagines amb l'hospital, oi?
Vaig començar a fer suplències a Bellvitge el 1989 ia partir d'aquí mai no he deixat l'hospital (aquest any seran 36 anys!), excepte el parèntesi que va suposar la mili. Eren les dues professions, i les podia compaginar perfectament, perquè la música m'ocupava sols els caps de setmana, divendres i dissabte.
- Com prepara les sessions un discjòquei?
A casa vaig començar amb un equip molt primari, amb una d'aquelles típiques cadenes musicals, amb dues platines de cassets, després ja vaig passar al vinil i de seguida al CD. Tot el que podia estalviar llavors era per millorar l'equip i en discos, a casa anava fent les meves pràctiques, no m'agrada gaire la paraula disc jockey o deejay, em trobo més còmode dient que sóc un selector de cançons, perquè al capdavall les cançons estan inventades, simplement cal posar-les, això si, en el moment adequat perquè a la pista sempre estigui en. Aleshores, a les sales els equips són molt més sofisticats, però amb l'experiència dels anys, en uns minuts et fas càrrec de com funcionen. Antigament recordo que anava arrossegant una maleta que pesava 20 quilos, amb tots els vinils, després van ser les carpetes amb els cds i ara ja vas amb un USB on pots portar 2.000 cançons, però sigui com sigui el format, ho has de portar súper preparat i molt ben estructurat, perquè sempre hi pot haver algun imprevist. Sempre es requereix una preparació prèvia a quan punxaràs.
- És a dir ¿ ja porta prèviament tota la sessió al cap abans de començar?
Pel que fa a la seqüència dels temes, m'agrada improvisar sempre en funció de com veig el públic. Suposo que l'experiència et fa percebre i palpar com està la gent i saber en quin moment pots posar aquest tema que despertarà una cosa que ja impregna tota la sessió fins gairebé el tancament.
- Explica'm una mica més d'aquest rol gairebé amagat del discjòquei al principi, perquè és molt allunyat de la realitat actual, on fins i tot estan col·locats en llocs molt visibles, per sobre de la pista, no?
La figura del discjòquei als 80s no es coneixia de forma personalitzada. Es relacionava el local amb la música que es posava, no pel discjòquei. A poc a poc, els locals es van adonar que érem uns dels actius diferenciadors principals d'un local. Vaig estar punxant molts anys en un bar musical mític de Barcelona que es deia Juan Sebastián Bar i allà estava d'esquena la gent. Encara recordo estar seleccionant la propera cançó que havia de sonar amb els cascos i la gent et feia fer un bot sobresaltat quan et picava l'esquena. A mi sempre m'ha agradat tenir contacte amb la gent, que algú et pugui preguntar quin tema està sonant o demanar-te una cançó concreta, i si estàs de cara amb el públic que et pot tocar o tu pots tocar, doncs es viu d'una altra manera. L'experiència t'ajuda a palpar la pista i saber en quin moment punxar una cançó determinada perquè la cosa després vagi gairebé sola.
- Aquesta interacció amb el públic és important per a tu?
En els darrers anys he punxat a Razzmatazz des de l'escenari. La sala té un aforament de 2.500 persones i es vibra igual, però el fet de no poder-los tocar fa que es perdi alguna cosa... Penso que és important que hi hagi aquesta simbiosi amb el públic.
- I en aquesta interacció t'has trobat mai amb alguna situació incòmoda?
A Zeleste, la festa de final d'any de 1999, el famós cap d'any anomenat "efecte 2000". Estava punxant amb la sala totalment abarrotada, i la gent va anar deixant desenes de copes damunt dels amplificadors, fins que al final el líquid es va vessar sobre els equips de manera que en el moment més àlgid de la nit la música va deixar de sonar. Va ser un moment caòtic, jo no sabia què fer, la gent va començar a xiular i afortunadament els tècnics el van poder resoldre. Potser vam estar 15 o 20 minuts sense so, que és el pitjor que li pot passar a un discjòquei, que falli l'equip de so o que un disc estigui ratllat.
- I acostumes a atendre les peticions del públic?
S'intenta sempre, has de tenir molta paciència. Tot el que es podia posar, ho punxava, però de vegades et trobaves amb persones que demanaven una cançó i que la posessis immediatament o que si no l'escoltaven de seguida venien a queixar-se amb un to amenaçador. Situacions perilloses com a tal, en comptades ocasions, algun llançament d'algun got (de plàstic!) gairebé com a anècdota.
- I en quin punt de la teva activitat com a discjòquei ets ara?
Bé, més endavant vaig ser pare i les coses es veuen aleshores amb una altra perspectiva. Punxar tots els dijous, divendres i dissabtes i totes les vespres de festius, inclosos els caps d'any i les dates assenyalades durant tants anys té el seu desgast. Després de deixar les residències de club, continueu a Razzmatazz fent grans festes corporatives o festes universitàries, festes majors per a algun ajuntament, i com a curiositat l'esdeveniment més multitudinari en què he punxat va ser un concert a la platja de la Barceloneta davant de 25.000 persones que van ser una exhibició del skater nord-americà Tony Hawk. En alguna d'aquestes festes corporatives he arribat a compartir cabina amb alguns discjòqueis internacionals molt top. A nivell nacional, per exemple, vaig ser resident d'una sala que es deia Syldavia a Barcelona, i hi vaig coincidir amb Alaska i Nacho Canut. Amb ella he compartit cabina després en altres esdeveniments. També amb un altre històric com Miqui Puig. I a nivell internacional vaig coincidir en una festa Google que van fer a Barcelona amb motiu del Mobile amb Calvin Harris, un dels número 1 mundials. Ell era cap de cartell i jo el discjòquei de la sala Razzmatazz. Com a anècdota et puc explicar que Calvin Harris és una persona molt alta, i per contracte la taula per punxar havia d'estar a una alçada determinada, i jo tenia dificultats però podia punxar, però en aquella ocasió compartim amb un altre dj molt conegut en el tema electrònic que es diu Timo Maas i amb una discjòquei anglesa, Goldierocks, a qui es va haver d'improvisar una plataforma amb caixes perque pugués punxar.
- Abans, quan estaves més a primera línia ets més gelós o exclusiu amb les teves seleccions musicals?
Jo no he estat un virtuós de la tècnica a l'hora de punxar, el meu do ha estat la selecció musical. En una entrevista per ser el president d'una discoteca on s'havien presentat sense èxit diversos candidats, quan el dj que deixava el lloc va veure els discos que portava a la maleta va anar a parlar amb el cap per dir-li “ha de ser aquesta persona”, i encara no havia posat ni una sola cançó. És clar, si a sobre tens molta tècnica, doncs perfecte.
- En què consisteix el virtuosisme tècnic?
En què es produeixi una transició inapreciable i perfecta per a l'orella entre una cançó i una altra; i que de cop diguis: "ostres!", no ha acabat una cançó i ja estic immers en la següent, en una transició perfecta. I això s'aprèn, però també és un do. I hi ha molts referents a Barcelona amb aquest do, per exemple, DJ Amable, per mi el millor discjòquei de Barcelona, o Monami, també de l'escena de l'Hospitalet, que curiosament és una pedrera inesgotable de grans djs.
- I quin és el teu àmbit d'especialització com a discjòquei?
He tingut la sort que el que escoltava a la intimitat de la meva habitació, no em preguntis per què, agradava a la gent. Encara que jo escoltava molta música internacional, a molts llocs em segueixen trucant perquè punxi sobretot pop espanyol dels 80s, la música que venia de l'anomenada moguda madrilenya. Va ser en el que jo més vaig vibrar i potser em va diferenciar una mica de la resta.
- En pla telegràfic, quins serien els tres o quatre manaments del bon discjòquei?
Primer ser molt professional, dedicar tots els teus sentits al màxim, independentment que estiguis punxant en una discoteca amb un gran aforament, o en una festa per a amics... Mereix tant de respecte punxar en una festa major d'un petit ajuntament, com en un gran esdeveniment amb molt aforament.
- ¿ I què voldries fer a partir d'ara?
Una de les màximes il·lusions que tinc des de ja fa anys, és la col·laboració al Movember, promogut per una organització benèfica per donar visibilitat a les malalties masculines, ja sigui el càncer de pròstata, el càncer de testicle, salut mental. Col·laboro amb ells a la festa que fan anualment, amenitzant el tema musical i ajudant en la producció juntament amb altres discjòqueis de Barcelona. Sóc de L'Hospitalet i m'he encarregat de la banda sonora de restaurants i bars de la meva ciutat, que són amics i m'encarrego dels vermuts i tardes musicals, que estan de moda per a la gent de la nostra edat, entre 40 i 50. I sobretot, el que m'agrada és compartir, formo part d'una xarxa col·laborativa de discjòqueis en què intercanvio. En qualsevol cas, penso en música en tot moment, cada dia, ja sigui revisitant els grans clàssics d'ahir, com buscant sempre els nous sons d'avui, tot per continuar creant dia a dia, la banda sonora perfecta (i infinita!) de la meva vida...
- Alguna cançó especial per tancar l'entrevista?
Durant molts anys he tancat les meves sessions amb alguna d'aquestes tres cançons: I Wanna Be Adored, de The Stone Roses; Creep, de Radiohead o Where Is My Mind?, de Pixies.
També voldria fer un regal per a tota la comunitat de l'hospital: una llista molt personal de Spotify.