“Intento viure una mica el dia a dia, perquè si no és frustrant, tot i que evidentment m’encantaria fer una pel·lícula amb la meravellosa Carla Simón”
La Sandra Cruz Bardina és infermera de l’UCI els caps de setmana des de fa 10 anys i des del juliol passat també graduada en interpretació per l’Institut del Teatre, amb un innovador projecte final del qual se sent orgullosa. Amb els ulls brillants assegura viure plenament la infermeria i la interpretació, perquè considera que cap de les dues es pot fer a mig gas.
• Quan comença el teu interès per l’actuació?
Et confesso que vinc més de la dansa que de la interpretació. Des de ben petita que soc una enamorada del moviment i la dansa. De fet, vaig començar a ballar quan tenia 3 anys, i el teatre va arribar una mica més tard com a activitat extraescolar. Tot just acabant batxillerat, em volia presentar a les proves d’accés del Grau de Dansa de l'Institut del Teatre, però la meva família em va convèncer o suggerir que estudiés una carrera amb més sortides laborals i amb una certa estabilitat. Recordo enfadar-me força aleshores, però vaig decidir estudiar infermeria, perquè també era una professió que m’atreia molt. I la veritat és que vaig gaudir els quatre anys de carrera. M'apassionen les meves feines i tinc la sort de poder combinar-les.
• Com vas dur a terme aquesta mena de conciliació entre infermeria i actuació?
A divuit anys, quan vaig venir a viure a Barcelona, a la tarda estudiava infermeria a la UB i al matí ballava tres hores cada dia en una acadèmia de Badalona i a més, feia alguns cursos puntuals d’interpretació. Així van continuar les coses fins que en acabar la carrera, el mateix estiu, vaig començar a treballar els caps de setmana a Bellvitge. A 26 anys ja estava força assentada en la meva vida, però una típica sacsejada vital va contribuir al fet que se’m tornés a activar el desig, una mica adormit fins llavors, de presentar-me a les proves d’accés de l'Institut del Teatre. Són unes proves bastant complicades, on es presenten unes 300 o 400 persones i només n’entren 30 per promoció. Va ser una idea bastant esbojarrada, al principi no pensava que entraria, perquè tampoc havia fet molt teatre ni sentia que m’havia preparat prou, però no sé... vaig entrar, i a partir d’aquí la resta va continuar sent molt intens. Són moltes hores, de dilluns a divendres de 8.30 h del matí fins a les 7 del vespre durant quatre anys.
• Són dues activitats molts diferents, es retroalimenten d’alguna manera?
És curiós, quan de vegades parlo amb companyes o pacients i els explico que també he estudiat interpretació, se sorprenen que pugui estar fent dues coses tan diferents. La veritat és que no puc explicar-ho objectivament, però hi ha quelcom intangible, com punts de connexió i m’atreviria a dir que en certa manera una cosa complementa l'altra. Al final, la formació a l’Institut del Teatre és una bombolla artística i treballar d’infermera a vegades em fa tocar de peus a terra, que ja va bé. Són dues realitats molt diferents, però al mateix temps molt profundes i intenses. Està clar que aprenc molt dels dos vessants i se'm complementen constantment. T’asseguro que cap de les dues es pot fer a mig gas.
• Aquí entra a fons el concepte vocacional?
Estic en un moment en què el concepte “vocacional” em grinyola una mica, és perillós. Sovint sota aquest concepte en l’àmbit de les arts escèniques apareix o es justifica una zona de condicions molt precàries. Per exemple, actualment estic en diversos projectes que no són remunerats, de moment, i la majoria d'actrius, quan sortim de l’Institut del Teatre acabem implicant-nos en molts projectes per “amor a l'art”, almenys els primers anys. Està clar que la feina d’actriu pot tenir una part molt vocacional, no t’ho nego, però has d’aprendre a posar límits i posar-te límits, i entendre que també és el teu ofici i s’ha de dignificar.
• La precarietat és el pitjor de l’ofici d’actriu?
Si vols fer d’actriu el 100% del teu temps, totalment implicada i viure únicament d’aquesta professió, crec que la precarietat és un fet que et pot fer trontollar i jugar en contra o desmotivar, però no sé si és el pitjor... El món de la interpretació és delicat en general, et trobes amb situacions d’abús de poder, de gran exposició i vulnerabilitat, d’incertesa, de molts “no”... és evident que no tot són flors i violes, i hi ha coses negatives. Però també moltes de positives. Com a actriu dediques moltes hores als projectes, t’hi exposes en cos i ànima i no sempre sents que és una feina agraïda. A més, el fet que hi hagi tanta demanda i tan poca oferta, desgasta molt, els càstings són molt tancats i és un àmbit on es té molt poc en compte la formació, està poc regulat i es valoren molt altres paràmetres, com per exemple els seguidors d’Instagram. De vegades em serveix comparar-ho amb infermeria: és com si a mi, per ser infermera, no em demanessin la formació, o si de sobte, decidissin no pagar-me. Això a mi em sembla molt injust, perquè hi ha gent increïble, amb molt de talent i bona formació i que no té oportunitats.
• Quin és el tipus de teatre que t’interessa més?
El teatre més “comercial” o les grans produccions cada vegada m’interessen menys, la veritat. En l'àmbit personal, sento o necessito que el teatre català canviï una mica. És absurd no entendre que si el context i la societat estan en transformació constant també serà necessari que les formes teatrals i els llenguatges escènics es replantegin i transformin. Si no és incoherent, no? M’agrada un tipus de teatre que em remogui, que no em deixi indiferent. Ara estic en un moment que m'encanta veure gent que es manté més a la perifèria, teatre de petit format, íntim, gent que potser apareix a festivals més alternatius, on trobes propostes més híbrides, de música, performance, text, poesia... La situació és complicada perquè no hi ha gaire suport a la cultura aquí a Catalunya. Hauríem de mirar el que fan països com França o Alemanya.
• Crec que el treball de final de grau a l’Institut del Teatre ha estat molt important per a tu...
Sí, sí. Es titula Los pájaros mueren así, i té com a punt de partida 31 poemes i 8 fragments filosòfics de Chantal Maillard, una poeta i filòsofa belga, que escriu sobre la mort, la compassió i el dolor. Molts artistes escriuen o han escrit obres i poemes sobre la mort, i al final, a l’UCI és quelcom amb el que treballo. El projecte ha estat tot un repte. Una investigació pràctica com a intèrpret i al mateix temps com a directora i creadora. Això sí, molt ben acompanyada amb la intèrpret Clara Mir, el Gerard Vidal, músic i compositor, la Mireia Sintes, una gran escenògrafa, i l’Aida Zumajo, que s’ha encarregat del registre a dibuix durant els assajos. Ha estat un procés preciós que evidentment també hauria pogut anar malament, perquè tot procés creatiu i artístic té el seu moment de crisi, però no va ser així. Jo diria que va durar un any, del juny del 2023 al juliol del 2024. La fase inicial va ser més de recerca teòrica i selecció de materials de partida i d’establir el meu primer contacte amb les paraules de l’autora, que té uns poemes i assajos filosòfics molt interessants, els recomano. És una dona que va tenir una situació personal bastant complicada, i això es reflecteix en com parla del dolor, que a mi era una cosa que m'inquietava molt en aquell moment. També vaig escollir com a referent plàstic i estètic el període blau de Picasso, fruit també de la pèrdua del seu millor amic, que es va suïcidar. Aleshores, primer vaig memoritzar els poemes per a després, des de la paraula dita, poder-ne explorar la seva musicalitat i cadència, i descobrir com traduir tot això en l'àmbit físic, a una partitura físic-sonora. És a dir, associava a cada vers un gest, acció, moviment, so o paraula. El resultat van ser gairebé unes 45 composicions, a les que després vaig sumar-hi el text, però no des d’un lloc “convencional”. La meva veu era molt física, tot el cos era ritme i ressonància i de sobte vaig descobrir que hi havia 11 veus diferents, amb diferents tons, direccions, velocitats, accents... i les vaig diferenciar amb colors. Va ser un procés llarg, molt solitari al principi, i molt bonic quan van entrar els altres dos intèrprets, i la resta de l’equip. A la fase més grupal, vam posar en diàleg i en convivència les composicions de cadascú, i així vam anar teixint la dramatúrgia. Una capa sobre una altra capa...
• Interpretació basada en la tècnica o en el talent innat?
Em declaro una enamorada de la tècnica. Defenso la professió des d'un lloc de rigor, de treball i de pràctica. Un professor i mestre que admiro sempre deia que un ballarí té molt clar que ha de treballar, practicar i estudiar una coreografia, i el mateix un músic amb la partitura, però a vegades l'intèrpret es queda penjat, com si no acabés de tenir clar què ha de fer, practicar o treballar. I és aquí quan apareixen els mètodes basats a remoure i accedir a emocions personals o inclús traumàtiques, un perill. Existeixen tècniques de veu o metodologies actorals on com a intèrpret treballes i practiques una partitura per on transitar i l’emoció o l’expressió ja ve després. Puges a l’escenari i saps on aferrar-te, saps per on has de passar cada dia, cada segon i cada moment. Al meu projecte l'emoció hi era, l'expressió hi era, la presència escènica hi era, però des d'un altre camí.
• Això ha quedat en un resultat final que podries recuperar en algun moment per tornar-lo a posar sobre l'escenari?
Durant la creació vaig decidir no pensar gens en la distribució posterior, volia que fos un espai lliure de preocupacions relacionades amb la part més econòmica o de veure si encaixes o no encaixes en una sala o una altra. Per mi era important que fos un espai on totes poguéssim créixer, experimentar i aprendre, sense filtres més enllà de la programació del moment. En certa manera jo m’estava descobrint com a creadora i volia ser fidel a les meves intuïcions per veure quins eren els llenguatges que apareixien o investigava. És important defensar, protegir i definir el “com una es vol mostrar o presentar com a intèrpret i creadora en escena”. Crec que em molesta o m’enfada la idea d'haver d'encaixar en uns cànons per aconseguir visibilitat, recursos o espais. L’art hauria de ser divers i inclusiu, quin avorriment si no. Però sí, és una peça que sorprenentment al final del procés, després de compartir-la i presentar-la, molta gent em va animar que la intentés moure... és que el resultat final va ser molt bonic i n’estic orgullosa. Espero poder moure-la, recuperar-la i continuar amb la investigació. Veurem.
• Ja has fet curtmetratges, alguna coseta de publicitat...
De publicitat, no gaire cosa. Em vaig apuntar a una agència de publicitat, però no vaig fer cap dels càstings que m’enviaven. Només he fet un anunci, el del Nadal de TV3 de fa dos anys i perquè em van trucar directament pel tall de cabell que portava aleshores, imagina’t! Vaig dir que sí perquè la publicitat es paga molt bé, però és un món molt hostil i superficial. També he fet un parell de curtmetratges (Vinguin les feres i Si mai ens haguéssim separat) i ara estic en una companyia amb una peça més aviat performativa. A més, estic molt obsessionada amb el flamenc des de fa un parell d’anys i dos dels professors que em van formar l’any passat, m'han proposat incorporar-me als seus projectes d'investigació pràctica al voltant del flamenc.
• Et veus com a actriu a temps complet?
Se'm fa difícil projectar-me a futur sabent la realitat del sector. Intento viure una mica al dia a dia perquè si no t’acabes frustrant molt, tot i que evidentment m’encantaria fer una pel·lícula amb la meravellosa Carla Simón. Ara farà un any em va arribar un càsting pel paper del personatge protagonista de l’última pel·lícula de la Mar Coll, que de fet s’estrenarà aviat. Em van acabar dient que no, però vaig passar el primer filtre de la directora de càsting i la directora va dir que li interessava el meu perfil! Va ser el meu primer càsting així més gran i important, molts nervis. Per descomptat m'encantaria fer sempre pel·lícules que siguin projectes que m'interessin artísticament i hi connecti en l'àmbit personal, però tot just començo a veure i acceptar que hi haurà vegades que no podrà ser així i que he d’entendre que és el meu ofici i que de vegades ho hauré de fer i ja està. És a dir, a mi idealment m'agradaria poder escollir quins projectes vull fer o no com a intèrpret. Però crec que al principi és molt difícil, perquè si t'arriben coses on t'ofereixen un sou digne i bo, estabilitat durant uns mesos, ostres, no ho sé... ja ho veuré si arriba el moment, però crec que diria que sí, tot és experiència. Soc una mica contradictòria a vegades. Vaig acabar el Grau al juliol i ara, després de molt de temps, són els primers mesos que dedico a pensar una mica en el com vull encarar el meu “futur artístic”. De totes maneres, també m'agrada molt la infermeria, em fa feliç, i crec que és una feina molt única i bonica.
