La cara B de Lorena Rodellar, membre de l’equip de llista d’espera i preoperatori i actriu d’improvisació teatral

-

“Els principis de la improvisació teatral també els hauríem d’aplicar a la vida diària”

Quan finalitza el seu horari laboral al nostre hospital com a auxiliar administrativa de l’equip de llista d’espera i preoperatori, Lorena Rodellar s’endinsa en una segona vida molt diferent: la d’actriu d’improvisació teatral. En aquesta entrevista ens explica alguns dels secrets del seu dia a dia al món de la faràndula, on no és fàcil guanyar-se la vida però sents, en canvi, l’enorme gratificació de transmetre alegria i fer que el públic s’oblidi durant una hora i mitja de tot el que no sigui passar-s’ho bé.

–Abans de començar a parlar de teatre, digue’ns alguna cosa de quina és la teva tasca diària a l’hospital.

–Dins de les meves tasques principals hi ha l’atenció telefònica. El pacient en llista d’espera sovint està neguitós per saber la data de la intervenció, i nosaltres li donem informació i intentem resoldre els seus dubtes. També programem els preoperatoris per preparar els pacients per a la cirurgia.

–Com va començar el teu interès pel teatre?

–Jo soc de Lleida. M’atreia molt el teatre des de petita, però a Lleida no hi havia oferta, així que als 23 anys vaig venir a Barcelona a buscar alguna oportunitat. I, mentrestant, vaig agafar altres feines per guanyar-me la vida. Vaig començar en el món teatral, però els horaris dels assajos no eren compatibles amb les altres feines. Quan tenia 26 anys em vaig incorporar a l’Hospital de Bellvitge, en el torn de tarda, i per la qüestió horària no vaig poder tornar al teatre fins al cap de vuit anys, quan vaig passar al torn de matí. Llavors vaig començar un curs intensiu d’estiu de monòlegs.

Lorena Rodellar

–I com vas passar dels monòlegs a la improvisació?

–Després d’aquest curs, al director de l’acadèmia li va semblar que jo podia tenir dots per improvisar i em va regalar un curs intensiu d’improvisació. I aquest va ser el meu gran flechazo. Vaig anar durant un any a classes d’improvisació i això em va canviar la vida. Vaig passar de sentir-me desorientada, de no saber què fer, a trobar el meu camí. Fins i tot a qui ara és el meu marit el vaig conèixer a l’acadèmia.

–Com vas debutar als escenaris?

–La mateixa acadèmia Performart tenia una companyia, Improscritos, amb la qual vaig debutar. Després he treballat en una segona companyia, Improderadas, que està formada només per dones, inclòs el personal tècnic. I també formo part de Factoría de Improv. M’he especialitzat totalment en comèdia d’improvisació i treballo amb les tres companyies.

–Tens algun record especial dels espectacles que has fet?

–De tots, potser el que més destacaria són els bolos que vam fer Improderadas i Improscritos durant la pandèmia, en el moment en què van reobrir els teatres. L’ambient era de molta preocupació i desconcert. Els aforaments eren limitats, calia portar mascareta, el públic s’havia de mesurar la febre a l’entrada... Sabíem que difícilment guanyaríem diners, però vam decidir que igualment havíem de pujar als escenaris, ni que fos per ajudar a remuntar els ànims. Els del públic i els nostres.

Lorena Rodellar

–Com van respondre els espectadors?

–Els que van venir, molt bé. De vegades només actuàvem per a deu persones, però valia la pena. Durant una hora i mitja, el públic s’oblidava totalment de la pandèmia. Al principi, amb les mascaretes, ens costava saber si reien o no. Però vam aprendre a saber-ho per l’expressió dels ulls i altres detalls. I, al final de la funció, t’ho agraïen molt. Aquesta és una de les coses maques d’aquesta feina: et diverteixes fent-la, i alhora tens la satisfacció de fer riure. Va ser una experiència molt enriquidora.

–Algun altre moment inoblidable?

–També tinc molt present quan vaig debutar amb Improscritos el 2019 perquè va coincidir que al meu pare li van diagnosticar una malaltia greu. Jo em sentia molt malament i no creia que pogués sortir a l’escenari. Però vaig aprendre que ho podia fer. Quan treballava m’oblidava totalment de la duresa de la situació personal, era com una illa de tranquil·litat. Em va ajudar a afrontar millor aquell procés.

–En què consisteixen els vostres espectacles?

–Es pot dir que jo i els meus companys fem alhora d’actrius i actors, de guionistes i de directors. Comencem, posem per cas, amb una conversa amb algú del públic. Li demanem alguna frase, la que a ell se li acudeixi, i aquesta frase es converteix en el títol de la història que representarem. A partir d’aquí, hem de fer exercicis d’agilitat mental per construir una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç.

Lorena Rodellar

–Si l’espectador torna l’endemà, veurà una funció totalment diferent?

–Cada dia és molt diferent, evidentment. L’espectador mai demana el mateix, i en els nostres espectacles l’espectador és molt protagonista. El fem pujar a l’escenari, interactua amb nosaltres, i cadascú et dona uns inputs que et fan anar per llocs diferents.

–Com us prepareu perquè surti bé tot això?

–Cada setmana ens trobem un o dos dies per fer jocs i exercicis d’agilitat mental. En improvisació hi ha dues normes bàsiques: l’escolta i l’acceptació. És a dir, has d’escoltar el que planteja el teu company i has d’acceptar-ho i seguir la seva línia. Són dos principis que també  hauríem d’aplicar a la vida diària. Si ens escoltéssim i acceptéssim més, hi hauria menys conflictes. Per exemple, si la teva parella et diu “hola, filla meva”, tu no t’hi has de confrontar responent “ep, que no soc la teva filla, soc la teva dona!”. Això no és escoltar i acceptar. Si ell ha dit “filla” i tu dones continuïtat a aquesta idea, sabràs per què t’ha anomenat així. Sabràs el que pensa i us entendreu millor.

–No et quedes mai en blanc a l’escenari?

–En blanc, no. Per això tenim el bagatge de l’entrenament. Sempre surt alguna cosa. Ara bé, de vegades tens idees més brillants i de vegades menys. Però fins i tot si em quedés en blanc no passaria res, ja que com a mínim som dos a l’escenari i sempre hi ha el company que et rescata. Mai estàs sol.

–Els vostres espectadors escriuen opinions molt entusiastes a Internet: diuen que rius de principi a fi, destaquen la vostra proximitat i empatia...

–És el bo que té aquest tipus de teatre d’improvisació: és molt proper al públic, i el públic t’ajuda. Sense ells, no hi hauria espectacle. A nosaltres ens agrada molt fer protagonista l’espectador, i ens acostem a acomiadar-lo i a agrair personalment la seva assistència a la sortida. Ens fa feliços estar amb ells.

Lorena Rodellar

–El teatre d’improvisació ha guanyat reconeixement en els últims anys?

–Potser sí, però encara és un dels grans desconeguts. A Barcelona i Catalunya les petites companyies ho tenim molt difícil per tirar endavant. És cert que hi ha força sales, però el públic tendeix sobretot a anar als grans espectacles.

–Ens hem de fixar més en el que fan les sales petites?

–Jo recomanaria que la gent que surt sigui valenta i aposti per anar a veure coses noves, que no es conformi amb el mainstream. Les companyies modestes fem coses molt bones i, perquè ens surtin els comptes, necessitem fer esforços continus per ser visibles i per aconseguir bones valoracions a Atrápalo. D’entrada, les plataformes sempre prioritzen els grans espectacles.

–Us ha ajudat a donar-vos a conèixer l’èxit de la Judit Martín?

–Segur que sí. És una actriu boníssima, per a mi és un gran referent. Però no només és bona ara que surt a la televisió, ja ho era igualment quan no la coneixia ningú. I altres companys seus de professió són igual de bons encara que no estiguin presents als mitjans.

Lorena Rodellar

–Pots combinar bé el treball de l’hospital amb el del teatre?

–Sí, perquè entrenem a les tardes i actuem al vespre i la nit. Però és cert que l’endemà d’un espectacle tinc una mica de son. I, a més, per acabar de complicar-ho, també soc professora d’improvisació a l’Escola de Comèdia Barcelona.

–No et surten els números per dedicar-te al teatre en exclusiva?

–No, ni als menys companys. Aquí a l’hospital tinc una bona feina que em fa de coixí i em permet pagar totes les factures.

–Doncs que sigui per molts anys i que tinguis molts èxits!

–Gràcies. Espero que sí, perquè el teatre m’ha donat moltíssim i no hi ha res com fer la felicitat del públic. Estic convençuda que riure i fer riure t’allarga la vida.

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: