Amb motiu del 50è aniversari de l'HUB, hem iniciat una sèrie d'entrevistes que ens permeten conèixer millor l'hospital a través de les seves persones. Conversarem amb professionals que han sumat amb la seva vocació, implicació i esforç. Aquesta setmana parlem amb el Dr. Joan Fabregat Prous, que després de quaranta anys a l'Hospital de Bellvitge, es jubila a finals de juliol.
Nascut a Guimerà (Lleida) l'any 1957, el Dr. Joan Fabregat ha desenvolupat una prestigiosa carrera com a cirurgià a l'Hospital Universitari de Bellvitge, centrada de forma destacada en la cirurgia de l'àrea hepatobiliopancreàtica, així com una extensa activitat docent i investigadora. Ha estat cap de secció del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l'HUB i cap de la Unitat de Trasplantament Hepàtic, investigador principal del grup de recerca en Patologia Hepatobiliopancreàtica de l'IDIBELL. Entre altres distincions, ha rebut el premi "Pere Virgili" de la Societat Catalana de Cirurgia, institució de la qual és membre honorari.
- D'on li ve la vocació per la medicina i la cirurgia?
Soc fill de pagesos que varen emigrar a Barcelona cap a mitjan anys seixanta, sense precedents universitaris familiars. Probablement el meu interès per les ciències, els treballs manuals i fer un servei social va desembocar en la cirurgia.
- On va estudiar? Què en recorda de l'ambient universitari d'aquells anys?
Vaig estudiar la carrera a l'Hospital Clínic (Universitat de Barcelona), en aquella època hi havia poc per triar. Com que no tenia precedents mèdics al meu entorn, vaig pensar que m'havia d'espavilar al més aviat possible i, a partir del 4t curs de Medicina, vaig començar com a alumne intern de cirurgia per anar contactant amb aquell camp que m'interessava. Per tant, durant els últims tres anys de la meva carrera a més d'estudiar, em passava unes sis hores al Servei de Cirurgia col·laborant amb les tasques que li corresponien a un intern de cirurgia, com fer de "valva" a les intervencions, suturar ferides a les guàrdies, ajudar al resident a la planta...
- Què és ser cirurgià? Com ha viscut la seva feina?
Ser cirurgià, sense desmerèixer ningú, és quelcom molt important i que et fa molt responsable. La cirurgia implica que, després d'un procés diagnòstic, hagis de posar les mans i modificar l'interior dels pacients, amb la finalitat de curar-los o alleujar-los dels mals que pateixen, i també tractar les complicacions que poden succeir després de la cirurgia. He volgut tractar els pacients amb la menor incidència de fracàs, però això no és possible, ja que una cosa és la intenció i l'altra, a vegades, la crua realitat. A mi particularment els mals resultats m'afectaven i el disgust em durava bastants dies, però finalment em recuperava per continuar amb la meva feina. Amb els anys, he anat aprenent que la moral no et pot baixar cada vegada que algun cas no va com tu voldries. Allò important és fer les coses amb molta responsabilitat, professionalitat i empatia vers els pacients.
- Quan va ser i què en recorda de la seva incorporació a l'Hospital de Bellvitge?
Després de l'examen MIR de 1980, per algunes referències directes i orals, ja que no existien les eines d'informació actuals, vaig poder elegir i començar la meva residència l'any 1981 al Servei de Cirurgia General i Digestiva B, liderat pel Dr. Antoni Sitges Creus. Durant els tres anys abans ja havia estat en contacte amb la cirurgia com a alumne intern a l'Hospital Clínic, però ja només la primera setmana de la meva residència i amb comparació al que havia vist, em vaig adonar que la meva elecció havia estat molt encertada. Això m'ho ha mostrat el transcurs de tots aquests anys. El nostre servei sempre ha tingut un elevat volum de pacients i intervencions, unes guàrdies dures i exigents. Però, al meu entorn, l'ambient i les relacions entre els diferents estaments han sigut molt bones, la qual cosa ha fet que la feina fos menys feixuga, perquè en el treball diari semblava que estava a casa meva.
- Li ve al cap algun mentor/a en especial?
Durant la meva trajectòria professional, vaig estar fora de l'hospital durant tres anys després d'acabar la residència. El Dr. Eduard Jaurrieta em va donar l'oportunitat de tornar i incorporar-me a la Unitat de Cirurgia Hepatobiliopancreàtica i de Trasplantament Hepàtic, de la qual ell era el responsable. També recordo l'empremta en la meva formació que han tingut el Dr. Joan Figueras i el Dr. Antoni Rafecas, ambdós ja jubilats. De tots ells, i també d'altres professionals, he après les qualitats necessàries per ser un bon cirurgià.
- Des del primer trasplantament de fetge, el 1984, vostè ha viscut en primera persona molts avanços a l'HUB. Quin creu que ha estat el més esperançador?
Crec que haig de remarcar-ne més d'un. En primer lloc, la millora progressiva dels resultats, no sols en supervivència, sinó també en qualitat de vida dels malalts trasplantats hepàtics: la supervivència en l'actualitat és superior al 80% al cap de 5 anys i alguns dels pacients sobrepassen els 85 anys. L'evolució de la cirurgia hepatobiliopancreàtica, que bàsicament he palpat des dels seus inicis, ha permès també una millora en els resultats a curt i llarg termini, amb diferències segons les diferents patologies. En els darrers anys, en l'àrea de l'hepatologia, l'aparició dels tractaments antivirals ha donat una esperada solució pels malalts infectats pel virus de l'hepatitis C. La progressió de tots els serveis de l'hospital i la comunicació multidisciplinària en les diferents àrees han sigut el motor de les millores diagnòstiques-terapèutiques.
- Se'n recorda d'alguna nit maratoniana al quiròfan?
La veritat és que, de nits i dies maratonians al quiròfan, n'he viscut bastants i m'atreveixo a dir que són incomptables. El més important perquè aquesta feina no et superi és que la facis amb força il·lusió, amb moltes ganes de tirar el malalt endavant i sobretot envoltat d'un equip amb què estàs còmode, que t'ajuda i que et dona força davant de les adversitats d'algunes situacions, però per aconseguir això és necessari que cuidis l'equip i reconeguis la seva importància en les fites aconseguides.
- La taxa de supervivència també ha augmentat al llarg dels anys. Què ha après dels seus pacients?
En el camp de la meva súperespecialitat, en cada una de les diferents patologies he vist una millora progressiva en els resultats, a curt i llarg termini. El volum de malalts que hem anat tractant s'incrementava any rere any i l'essència apresa dels nostres mestres, així com el nostre interès a anar millorant, ens ha portat a uns excel·lents resultats. També ha estat molt important el contacte diari amb els nostres pacients, compartint les penes i les alegries que succeïen en cada cas particular, el fet que la majoria dels meus malalts hagin necessitat un control bastant llarg ha condicionat que s'hagin creat llaços quasi d'amistat en bastants casos. He vist que per ser un bon cirurgià, des de la perspectiva del malalt, a part de la teva capacitat professional és crucial desenvolupar la teva capacitat d'empatia per ajudar-lo des del punt de vista emocional.
- Quins són els reptes de futur de la seva especialitat?
La cirurgia mínimament invasiva, bé sigui per la laparoscòpia tradicional o per la via robòtica, encara té bastant camí per anar millorant i establint les seves indicacions. Una altra part molt rellevant és avançar en els diferents tractaments adjuvants a la cirurgia per millorar els resultats de la cirurgia oncològica. En el camp del trasplantament, és crítica la inclusió de noves indicacions que podrien ajudar a tractar patologies que fins ara no es consideraven. A la vegada s'han d'incorporar i consolidar les noves tècniques de preservació o recuperació d'empelts marginals amb l'aparició de les màquines de perfusió a fi d'augmentar el nombre d'empelts vàlids i reduir les llistes d'espera.
- Què haurien de tenir en compte les noves fornades de cirurgians?
Els meus mestres em varen transmetre que la cirurgia no és una especialitat purament tècnica o manual: també havíem d'adquirir uns coneixements mèdics relacionats amb el diagnòstic i el tractament integral dels nostres pacients. En el món actual tan tecnificat no hem de perdre la part més humanitària de la nostra professió, com és parlar amb els malalts i les seves famílies, sobretot mirant-los als ulls, de tal manera que entenguin tots els procediments que es faran i transmetent-los que nosaltres sempre estarem amb ells.
- Ara que l'HUB fa 50 anys, com ha vist evolucionar l'hospital?
Jo conec l'Hospital de Bellvitge des de fa 41 anys. Durant aquests anys he assistit a tots els canvis, no sense molts esforços per part de tot el personal que s'ha anat incorporant perquè el nostre hospital no quedés enrere. He vist una gran progressió en tots els aspectes necessaris per assolir a dia d'avui uns nivells d'excel·lència i reconeixement en moltes àrees.
- Què representa per a vostè l'“orgull Bellvitge”?
Jo ja fa molts anys parlava, sovint, de la "marca Bellvitge" perquè notava quelcom diferent que m'envoltava i em feia sentir molt a gust en el meu entorn hospitalari. Hi ha molta germanor entre els diferents treballadors de l'hospital, un esperit de superació i de servei constant. Quan passava visita notava un agraïment dels malalts i de les seves famílies. Sentim l'hospital com casa nostra. Estaré sempre molt orgullós d'aquesta marca.
- Hi ha alguna cosa que voldria afegir?
Voldria agrair a tots els companys de tots els estaments amb qui he treballat la seva col·laboració i amistat, perquè han fet que un treball a vegades molt dur físicament i psicològicament es convertís en una feina més confortable. De forma molt particular, a tots aquells que hem col·laborat estretament, els hi agraeixo el suport que sempre m'han donat, no sols en l'aspecte professional sinó també personal.