- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el vas conéixer?
Si no recordo malament, vaig tenir dos infarts en un mateix dia. Aleshores estava ingressat a Cardiologia després que em fessin un bypass i l’Antonia va passar per l’habitació i em va dir si volia escriure sobre la meva experiència aquells dies. I així va ser.
- Vas tenir clar des del principi que voldries participar?
No em va costar gens decidir-me. Estava avorrit a l’habitació i explicar-ho no em costava res, fins i tot em va semblar una bona idea.
- Recordes com arribes a escriure el teu relat (d’una tirada, poc a poc en diferents dies…)?
Sí, em van donar els fulls i allà vaig escriure; i ja està. Aquells dies estava força eufòric perquè a la sala d'operacions, quan em van fer el bypass, no em van dormir i el fet de veure el cor bategar em va donar una perspectiva diferent del que era. Nosaltres veiem la part exterior, però arriba un moment que te n’adones que la vida la tens a dintre, i a mi el batec del cor em va cridar molt l'atenció. És com si m'hagués adonat en aquell moment que vivia, que estava viu per dintre. Veus i sents el cor com batega, veus com es fiquen per l'artèria i fan el bypass per superar l'embús i te n’adones que estàs viu per dintre!
- Havies escrit abans?
No.
- I quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
Em va semblar una experiència molt maca, i veure que el teu relat està publicat està molt bé, però també veure tots els altres que estan al llibre. Va coincidir, a més, amb un canvi en la meva vida, a partir de trobar-me a l’hospital en una situació límit, que em va servir després per encara molts diferents problemes, com un càncer i una cirrosi al fetge. No sé què va ser, però en aquell moment vaig fer un canvi molt profund, perquè l’última solució que tenia era un trasplantament. Aleshores em vaig prendre la vida de forma més seriosa i mira, ja fa quatre anys que em van trasplantar un fetge. I també estic operat de mig pulmó que em van extirpar. També em sembla important no tant que es vegi publicat com que això pugui ser útil per a d’altres persones, tot i que les tecles que es toquen en un canvi de vida són molt variables.
- Creus que l’escriptura és una eina terapèutica important?
Sí, perquè aquestes coses normalment no les expliques, sinó és a persones que estiguin passant per allò mateix. Sinó, no li pots explicar a ningú. L’altre dia el meu net em va demanar si no tenia por quan havia d’operar-me, no sé d’on va treure aquesta pregunta. Li vaig dir que no, i és veritat, mai he tingut por. Estic buscant un programa de Salvados que van fer fa poc en que es veia la quantitat de gent implicada en un trasplantament de fetge, fins a 70 persones crec que deien. A veure si trobo el moment adequat per posar-li el programa, però parlar-ho, no ho parlo amb ningú. Imagino que entrar en un quiròfan pot fer-te entrar en pànic, sobretot si tens la vida ben estructurada i estàs bé. En el meu cas, la meva vida era tan desastre que potser era un inconscient i no m’adonava de la situació en que estava, per això no tenia aquesta por. A partir d’aquell moment si que vaig ser conscient, però, que era hora de començar a arreglar les coses. Aquesta va ser la meva situació, però m'imagino que una altra persona ho pot viure d’una altra manera. Vaig escriure perquè era el que en aquell moment sentia i poca cosa més. Hi ha gent que sí que pot explicar les coses i es queda més tranquil·la. Jo no tenia pànic, no tenia angoixa, no tenia por de morir-me. Sé que és un càncer de pulmó, que per ara l'hem tallat i soc positiu. Quan vaig acceptar que em podria morir pel càncer em vaig alliberar.
- Per acabar, ens pots recomanar un llibre?
Un que recordo en aquests moments és la Trilogia del Bounty, que explica les circumstàncies del motí en aquest vaixell des de tres punts de vista diferents: dos testimonis diferents dels amotinats i un de la tripulació. Te n’adones que l’explicació d’uns mateixos fets depèn del punt de vista amb que vegis les coses.