Mireia Guarner és resident de Medicina Familiar i Comunitària al CAP Les Planes, a Sant Joan Despí, però la seva trajectòria professional no és només sanitària. Guarner és també atleta i recentment s’ha convertit en la campiona de Catalunya de la Mitja Marató. Anteriorment, però, ha estat campiona de Catalunya de 5.000 metres llisos, subcampiona de Catalunya de mitja marató i de cros, subcampiona d’Espanya de mitja marató per equips, tercera classificada a la prestigiosa Cursa dels Nassos de Barcelona, i top 10 de l’any a l’estat en mitja marató -novena- i marató -setena-. Com a metgessa i atleta professional, té clar que l’activitat física i l’esport són clau en el tractament de moltes malalties.
Què va arribar primer a la teva vida: l’atletisme o l’interès per la medicina?
No podria dir que un va arribar abans que l’altre perquè he tingut la sort que des de ben petita han conviscut en la meva vida. He crescut en un entorn amb molts familiars que són metges i on les activitats familiars eren majoritàriament a la natura.
Com has combinat l’esforç que implica estudiar una carrera com medicina amb la dedicació que també requereix competir a un alt nivell esportiu?
Focalitzant-me en una cosa o una altra per etapes. Quan vaig entrar a medicina als 18 anys vaig estar dos anys estudiant i després vaig anar als EEUU gràcies a una beca atlètica. Així que durant el temps que vaig estar allà, el focus va canviar i era purament esportiu. A més, vaig decidir que també volia estudiar fisiologia de l’esport. Un cop vaig acabar els estudis als EEUU i vaig tornar, vaig canviar el focus una mica i em vaig centrar en medicina. Tot i que l’esport quedava en un segon pla, sempre m’ha ajudat a entendre la medicina perquè la pràctica esportiva té molt a veure amb la salut.
Però molts s’estaran preguntant d’on treies el temps per fer tant d'esport mentre estudiaves.
El temps és limitat per a tothom, tant metges com no metges. Tot depèn de l’ordre de prioritats que establim. En el meu cas, per sentir-me realitzada professionalment necessito sentir-me realitzada també a nivell personal i el meu benestar físic i mental passa per practicar activitat física. Tenint clar això, busco de forma completament natural i automàtica trobar moments per entrenar o senzillament sortir a córrer una estona.
Quines coses creus que es poden reformular o millorar en l’atenció primària pel que fa a la promoció d’hàbits saludables?
Considero prioritari que la prescripció mèdica d’activitat física s’integri en l’atenció del pacient; que es contempli tant en la prevenció com en el tractament bàsic de malalties i factors de risc. Per tant, és indispensable que els metges estiguem formats en aquest sentit. En un moment en què ha desaparegut la medicina de l’esport com a especialitat mèdica via MIR a Espanya, cal formar als professionals d’AFiC i garantir un espai temporal suficient amb el pacient on poder abordar l’activitat física
A més, cal establir converses honestes amb cada pacient, posar el focus en la prevenció de malalties, centrant-nos en el benestar a llarg termini de la població i establir vincles amb serveis municipals que treballin en la mateixa línia.
En aquesta direcció m’agradaria posar èmfasis en un informe publicat al febrer del 2023 del WHO i OCDE on estimen que per cada euro invertit en activitat física es podria estalviar al voltant d'1,7 € en despeses sanitàries tant per prevenció com per tractament. Per tant, no només és prioritari a nivell de salut sinó també a nivell econòmic a mig i llarg termini.
Com t’ajuden els coneixements esportius en el teu dia a dia a la feina?
Haver practicat atletisme tants anys fa que per a mi sigui senzill entendre la dinàmica de l’entrenament, els diferents tipus d’exercicis, les adaptacions fisiològiques, preveure de forma més intuïtiva com respondrà el cos davant de diferents estímuls, etc. Per això crec que puc comprendre bé el que expressa un pacient en relació a l’esport i les seves sensacions per acompanyar-lo en el procés.
“El 70% de nens i adolescents espanyols no assoleix la quantitat mínima d'activitat física recomanada, destacant una tendència a la inactivitat des de les primeres etapes de la vida”
Tots sabem com d’important és moure’s però, tot i així, en l’ideari col·lectiu costa igualar l’activitat física i l’esport a altres rutines diàries bàsiques.
De fet, el sedentarisme és una preocupació creixent a Catalunya. El 35 % de la població espanyola d’entre 15 i 69 anys no compleix amb els nivells d'activitat física recomanats per l'OMS. I en aquest context què podem transmetre als nens i adolescents? Doncs estils de vida poc saludables.
El 70% de nens i adolescents espanyols no assoleix la quantitat mínima d'activitat física recomanada, destacant una tendència a la inactivitat des de les primeres etapes de la vida. Aquest panorama ressalta la necessitat crítica de promoure un estil de vida més actiu i combatre el sedentarisme en diverses franges de la població.
És difícil canviar els hàbits dels pacients i que, en general, s’entengui que l’activitat física ha de ser part del tractament de salut?
Crec que és molt important escoltar el pacient per entendre quines són les seves limitacions a l'hora de fer activitat física. Si no entenem per què no ho fan, i quines són les seves prioritats, és molt difícil aconsellar. Hi ha un conjunt de malalties que podem tractar amb exercici físic i per poder-los explicar com d’important és que el practiquin, hem d’entendre el seu context. Després cal tenir en compte els antecedents de patologies i l'activitat física que hagi realitzat prèviament, per individualitzar la pràctica esportiva que necessita fer aquesta persona. També sent conscients que no pot començar de cop al màxim i que ha de ser de forma progressiva i controlada.
Continuaràs participant en competicions d’alt nivell?
Sí, de moment gaudeixo de participar-hi. En el moment en què aquesta situació canviï, continuaré fent activitat física sense objectiu de rendiment, cosa que ja he fet en altres etapes de la meva vida perquè forma part de la meva essència.