El CAP Les Planes, a Sant Joan Despí, ha estat notícia les darreres setmanes per haver impedit un possible cas de mutilació genital femenina a una nena gràcies a la intervenció coordinada dels professionals de l’atenció primària amb altres actors socials i els Mossos d’Esquadra. Encarna Bolaño, treballadora social del centre, ha estat una de les professionals que ha seguit el cas de prop i destacar que un dels aspectes clau per detectar situacions de risc és que els professionals coneguin bé el protocol que hi ha establert per aquests casos.
<
Com vau detectar que existia un risc real de mutilació genital femenina?
Va ser durant una revisió ordinària al servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR). La dona va assistir a la consulta amb la seva filla i el professional li va preguntar què pensava sobre aquest tema, tenint en compte que ella era originària de Sierra Leone –país on es practica l’ablació del clítoris-. La resposta de la mare va posar en alerta el llevador i, davant del risc que podia haver per a la nena, va derivar el cas a Treball Social.
És violent preguntar a algú sobre l’ablació del clítoris enmig d’una revisió mèdica habitual?
Al professional li pot costar fer la pregunta pel nostre context cultural mentre que la persona que ve d’un d’aquests països no ho troba estrany i pot explicar què en pensa. A més, és una pregunta oberta que està contemplada dins del protocol d’actuació per prevenir la mutilació genital femenina. També és cert que si un professional està format en aquest àmbit, té clar que preguntar-ho forma part del procediment.
“Va haver un moment en què la mare va explicar que viatjaria al seu país d’origen i va ser quan els Mossos d’Esquadra van actuar”
El protocol que menciones és accessible per a tots els professionals?
Sí. De fet, és el protocol contra la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya i un dels annexos parla específicament de la mutilació genital femenina. En el cas del CAP Les Planes, el tenim publicat a l’espai de col·laboració perquè l’ha de poder consultar tot el personal. De totes maneres, les treballadores socials anem fent recordatoris d’aspectes clau del protocol i quan hi ha algun cas, sempre es revisa. Tothom l’ha de conèixer per saber com actuar.
En quin moment vau decidir que calia portar el cas als jutjats?
Va ser quan vam veure que no podíem garantir la protecció de la nena. Ens havíem coordinat treball social, pediatria, serveis socials i educació per donar als pares tota la informació sobre la mutilació genital perquè nosaltres el que volem és que la persona reflexioni a través de la informació i l’educació en salut, en cap cas volem anar contra la família. Han de conèixer les afectacions en salut física i mental de l’ablació del clítoris, a més de saber que aquí és una pràctica prohibida i que poden acabar en un judici. Malgrat tot, els informes de les diferents trobades determinaven que hi havia un risc elevat i va haver un moment en què la mare va explicar que viatjaria al seu país. Va ser aleshores quan els Mossos d’Esquadra, que havien fet seguiment del cas, van actuar.
En quin dilema moral es pot trobar el professional a l’hora de denunciar o tractar un cas així?
Una de les contradiccions que ens trobem és que no compartim aquestes creences però, de manera professional, el que hem de fer és entendre-les. Tenir empatia és la manera de crear un vincle amb la família per poder-los explicar què comporta la mutilació genital femenina i que comprenguin que no s’ha de fer. Davant d’una sospita, és bo compartir el cas amb altres professionals i comptar amb la xarxa coordinada que hem creat.
N’hi ha prou amb explicar a les famílies les conseqüències de l’ablació del clítoris?
La majoria de vegades no s’arriba a l’extrem d’aquest últim cas. Sovint, les famílies entenen que allò que es fa al seu país aquí no està permès i signen un document on manifesten que evitaran la mutilació genital. La nostra feina és fer prevenció, evidenciar les contradiccions del seu discurs a través de preguntes que generin reflexió, no volem que s’arribi a jutjar una persona. Per això, l’equip de pediatria els detalla tot el que comporta aquesta pràctica i algunes famílies, fins i tot, fan difusió del que nosaltres els hem explicat quan viatgen al seu país.