La cara B d'en Ferran Mascaró, especialista del Servei d’Oftalmologia i 6è classificat en la final mundial 2023 de les sis grans maratons del planeta

- La Cara B

“La marató és l’única disciplina esportiva en que pots competir al costat del millor del món, en la mateixa cursa”

Amb 51 anys, el Dr. Mascaró va fer la seva millor marca de sempre (2 h 34’ 23”) a la Marató de Chicago, l’octubre del 2023, la mateixa cursa en que el malaguanyat Kelvin Kiptum va establir un nou rècord del món.

- Des de quan corres?

De jove era força esportista, però la carrera de medicina i després la residència van fer que deixés l’esport una mica de banda. Cap al final de la residència vaig tenir un parell d’episodis de lumbàlgia intensa i aleshores vaig començar a fer una mica de recuperació de l’esquena. Després van venir els fills, la Jana, que ara té 18 anys, i el Josep, que en té 16, i que és un nen molt especial. Té un autisme greu, no verbal, i això ens va canviar molt la vida. Arran d’això em vaig adonar que necessitava alguna activitat per esbargir-me i trobar-me millor, i córrer va ser la solució, una solució una mica terapèutica. Vaig començar a trobar-me millor en tots els sentits i gairebé sense voler-ho, em vaig adonar que tot i no estar entrenat ni haver corregut mai abans, els meus resultats eren prou notables. Això va ser com un reforç positiu i vaig entrar en una petita voràgine que encadenava més entrenament i millors resultats. Per tant, podríem dir que corro des de l’aparició del Josep, ara fa 16 anys.

Ferran Mascaró

 

- Quina és la teva rutina actual d’entrenament?

Abans de la pandèmia, els resultats van deixar de millorar. Soc molt competitiu i això m’emprenyava. Arriba la pandèmia, faig 50 anys i tothom et recorda que l’edat no perdona i que per això els teus resultats ja no milloraran. Aleshores, aprofitant que ja teníem el viatge organitzat a la Marató de Boston vaig demanar com a regal per al meu aniversari contractar un entrenador i una nutricionista per veure si era possible demostrar-me a mi mateix que tenir 50 anys no era un obstacle per millorar. El meu entrenador, Ruben Bona, m’envia un correu a finals de setmana amb un pla de treball per a la setmana següent. Dedico l’estona de dinar a entrenar, una mica més d’una hora 3-4 vegades de dilluns a divendres i aleshores el cap de setmana entreno una miqueta més. Son sessions de córrer i d’altres de musculació per mirar d’evitar lesions. He tingut la sort de no lesionar-me gairebé mai fent atletisme, tot que un accident de moto em va provocar problemes a un turmell i ara he tingut un altre petit accident esquiant i m’he fet mal al tendó proximal de l’adductor. Per això tinc la sensació que el meu pla d’entrenament em funciona.

- Quin és el teu perfil d’atleta i quantes curses has fet?

Soc corredor de fons, i quan ja tens una edat et van millor les distàncies més aviat llargues. He fet més d’una vintena de maratons urbanes, entre elles les 14 últimes de Barcelona i gairebé totes les més importants del món, les que anomenen “majors”: Nova York, Boston i Chicago als Estats Units, i Londres (2 vegades) i Berlin (3 vegades) a Europa. La major que em falta és Tokio; encara no he aconseguit dorsal perquè hi ha molta llista d’espera i has d’entrar en un sorteig i de moment no m’ha tocat. També he fet una quantitat molt semblant de mitges maratons i durant una època, ara fa un temps, vaig fer ultramaratons de muntanya al Pirineu, però són molt complicades de conciliar amb la vida familiar i necessiten de moltes hores d’entrenament.

Ferran Mascaró

 

- Com es pot conciliar vida familiar, professional i atlètica?

Per compaginar-ho millor, des de fa uns anys no només corro jo, sinó que també ho fa la meva dona i hem marxat plegats a València o a Boston per fer maratons. Crec que això és bo, perquè aquest tipus d’activitats que et modifiquen tant la vida, els horaris o la dieta sinó les fas familiarment acaben sent un problema. En canvi, si t’entens a casa i esdevé una activitat de parella, doncs es porta molt millor. A més, ho hem introduït també com un element important en la vida d’en Josep, perquè una de les coses que podem fer plegats amb ell és córrer. Li encanta jugar, córrer per la muntanya i puc sortir amb ell sense por i entrenar-lo. De fet, tenim un instagram, que és el del #josepvalent, i publiquem cada vegada que pugem al Tibidabo, o de curses de 10 km que hem fet plegats. D’alguna forma, córrer s’ha convertit també en un modus vivendi a casa nostra.

Ferran Mascaró

 

- En el teu cas, córrer és quelcom més que una afició...

Sens dubte. A partir d’aquesta evolució no premeditada que hem comentat, no tinc clar que jo hagi escollit córrer, potser ha estat córrer el que m’ha escollit a mi. El que si tinc clar, però, és que el resultat final és positiu per a la meva vida, soc més feliç i a la meva família tots funcionem millor gràcies a aquesta activitat, que és més que una activitat.

- Per què són tan importants les marques per a un atleta?

Les marques són la manera de competir d’una forma correcta contra un mateix. És una mica estúpid anar a una cursa per competir amb els altres, perquè no tenim les mateixes característiques físiques, ni la mateixa edat, ni els mateixos condicionants. En canvi, contra tu mateix la competència és correcta, perquè si pots controlar si estàs millor o pitjor que abans. Per tant, les marques i comparar-te amb tu mateix, són una bona manera de controlar si millores o no i et col•loquen, segons sexe i edat, contra competidors semblants. Amb l’entrenador i la dietista no vaig aconseguir millorar la meva marca a la Marató de Boston, però sempre dic que si no estàs preparat per perdre, millor no juguis. Si vols guanyar, una de les millors coses que pots tenir és resiliència i el que vaig fer va ser continuar, allargar el camí, i a Boston no va ser, però l’any passat a la Marató de Barcelona si que vaig rebaixar en un minutet la marca que tenia de Berlín abans de fer els 50. A més, la marca em va servir per classificar-me en la meva categoria per a la final mundial de les majors. D’aquesta forma, vaig anar a Chicago fa uns mesos per competir amb els millors del món, de més de 50 anys. I aquell dia vaig tornar a millorar la meva marca en 2 minuts i vaig quedar 6è del món de la meva categoria. La marca no és homologable perquè fins aquest any no he estat federat. Des de fa tres setmanes ja ho estic pel Club Atlètic Palafrugell. De fet, quan va acabar a Marató de Chicago, el malaurat Kelvin Kiptum, que havia fet rècord del món, va fer públic que volia córrer la Marató de Rotterdam per intentar baixar de les 2 hores i vaig anar a darrera i em vaig apuntar també. La tràgica mort de Kiptum farà que no pugui córrer a Rotterdam, però si em recupero jo si que hi serè allà exactament dintre de 2 mesos. Si aconsegueixo una marca prou bona, em podré classificar per a la final mundial de veterans federats, que es farà a l’octubre a Bucarest. Això em faria molta il•lusió.

Ferran Mascaró

 

- La teva millor cursa, el teu millor record?

Crec que la Marató de Chicago d’aquest any. Primer perquè mai havia competit en una final. A més, per segona vegada a la meva vida, ja m’havia passat a Berlín, la cursa que jo estava corrent va ser rècord del món. Pensar que has vist a la sortida a la persona que ha fet la millor marca de la història, i que tu ets part d’allò! L’atletisme és un dels pocs esports en que estàs al costat del millor del món, a la mateixa cursa, és com si en un partir de futbol poguessis estar a la gespa amb Messi, no mirant-lo jugar, sinó al camp. Podem dir que possiblement és l’únic esport on els amateurs i els professionals estem junts. A més tota la ciutat estava al carrer perquè se sabia que aquell home podia batre el rècord i ho va fer! I adonar-te que amb 51 anys fas la millor marca de la teva vida és un reforç positiu i una mostra que envellim, això és un fet, però que bona part d’aquest envelliment està al nostre cap.

Ferran Mascaró

- I el teu pitjor dia?

Fa molts anys, quan encara no havia fet moltes maratons, vaig aconseguir per marca el dorsal per a la Marató de Nova York. Em va fer molta il•lusió, vaig estar un any preparant-me, però una tempesta tropical anomenada Sandy va deixar Nova York inundada i van anul•lar la marató per primera i única vegada. Allò em va deprimir molt i per aprofitar els dies que ja tenia reservats em vaig apuntar a una marató a Ravenna, Itàlia, que es feia el mateix dia que estava prevista la de Nova York. Després de preparar-me tot l’any per anar a Nova York, estava una mica afectat i no estava amb la predisposició més idònia. A més de 10 km per l’arribada vaig començar a notar que les cames em fallaven, que no tenia forces. Vaig haver d’abaixar molt el ritme i vaig arribar a meta amb una marca correcta però molt inferior a la que podia fer, i amb unes sensacions físiques i psicològiques molt precàries. Sempre explico els amics que no corren habitualment que arribar al final d’una marató en condicions deplorables no val la pena, ni per a mi ni per a ningú. Córrer una marató és un gran objectiu si arribes content al final i et fas la foto. Per arribar fos no val la pena, i aquell dia jo vaig arribar així. També és una cura d’humilitat, perquè són situacions que penses que no et passaran mai a tu. L’any següent vaig poder fer per primera vegada la Marató de Nova York i treure’m l’espina.

Subscriu-te als nostres butlletins

Selecciona el butlletí que vols rebre: