ENTREVISTA | L’art de ser infermer (i saxofonista)

Està convençut que el factor comú entre tocar música per a un públic i atendre pacients al CAP és l’empatia. Ho explica enmig d’una sala de formacions buida, amb algunes lliteres al voltant, mentre duu a les mans un saxo desgastat que a ulls d’una ignorant és “vell” però que en realitat és una relíquia dels anys 80. José María Vázquez és infermer i adjunt a la direcció del CAP Maria Bernades a Viladecans i saxofonista. Pertany a dues bandes musicals i amb una d’elles, Descartats, ja han publicat tres àlbums. Ara, Vázquez ha rebut un reconeixement del Col·legi d’Infermeres de Barcelona (COIB) per la seva dedicació artística.

Per què tenen tant de valor els saxòfons, com el teu, fabricats fa dècades?
Són saxos que es produïen de manera artesanal i manual i ja no se'n fan. Ara els fan gairebé perfectes i afinats. Als músics de jazz ens agrada que els instruments siguin imperfectes perquè cadascun soni diferent. Van molt cotitzats i poden arribar a costar més de 7.000 euros.

Des de quan sents aquesta passió per la música i, concretament, pel saxo?

Des de ben petit que toco el saxo. Aleshores ho feia amb una banda del barri del meu poble i tocàvem música tradicional, però amb els anys vaig començar a tocar en grups de rock, d'ska,... fins que vaig aficionar-me a la música jazz.

“El reconeixement no és per a mi, sinó per a totes les infermeres que fan alguna activitat artística.”

Actualment estàs en dues formacions musicals. Acostumeu a fer bolos?

En un dels grups, Descartats, hem publicat tres àlbums i cada vegada que surt nou disc fem “bolos” i concerts per promocionar-lo. També hem participat en algun festival. Som una banda de 12 músics i fem ska, jazz i música jamaicana.
D’altra banda, també toco en un grup de jazz i les actuacions són sobretot a l’estiu perquè és música ballable, com el swing. En aquest cas, la tardor i l’hivern és per preparar repertori.

Com ho combines tot plegat amb la feina?

La veritat és que amb el naixement del meu segon fill he hagut de deixar bastant l’activitat. La música, com qualsevol disciplina, requereix molta dedicació, disciplina, molt d’entrenament de la musculatura respiratòria i si no és una tasca que fas quasi a diari, perds moltes habilitats. Però quan pugui, ho reprendré.

Per què t’ha premiat el Col·legi d’Infermeria de Barcelona?

El COIB cada any entrega uns guardons a persones que fan alguna activitat relacionada amb la professió i aquest any han considerat que, en lloc de relacionar-ho amb activitats científiques o voluntariat, com s’acostuma a fer, s’havia de premiar la relació amb l’art perquè entenen la disciplina infermera com un art. El reconeixement no és per a mi, sinó per a totes les infermeres que fan alguna activitat artística.

“Tu li dones vida cada vegada que bufes amb la teva musculatura, amb la teva respiració. I converteixes una cosa que és inert, que és el metall, en un so que s'assembla molt a la veu humana.”

Què sents quan puges a un escenari?

La veritat és que quan un està fent una cosa que li agrada, s’oblida de la resta. Quan estic dalt d’un escenari i estic tocant, d’alguna manera jo no hi soc, allà. El meu cap està pensant una harmonia, melodia, composició o manera d’improvisar i alhora estàs mirant de fer música perquè el teu auditori gaudeixi i adaptar el llenguatge a aquests espectadors. Si és un auditori més sofisticat, hauràs de fer una música més complexa, si és un auditori menys sofisticat hauràs de fer una música més comprensible per a les persones que tens davant. És una dicotomia entre no ser-hi, estar gaudint, i alhora intentar que la gent que està allà pugui gaudir.

Has viscut sensacions i emocions similars en un concert i durant una atenció a un pacient?

Totalment. Cada vegada que una infermera s'adreça a un usuari és la mateixa tasca que fa un actor o un músic. En funció de quin pacient tens davant, tu has de modificar la teva manera de ser, també depenent de la malaltia de l'usuari. Aquesta empatia que tenen les professions sanitàries també la tenen les professions artístiques.

Hi ha una frase molt característica de la Florence Nightingale, que és una mica la mare de la professió, en què diu que si tot és art, si la pintura és art, com la infermeria no pot ser art, si el quadre sobre el qual treballa és un cos, una persona viva. Ella ve a dir que la infermeria és com l'art sublim, la màxima expressió de l'art.

Per què vas triar el saxòfon com a instrument?

El saxo és un instrument relativament nou, de finals del segle XIX i es va inventar perquè el clarinet no tenia molta força i per tocar al carrer i amplificar el so s’havia de fer de metall. Aleshores, és la combinació entre un instrument de fusta i un de metall però molt imperfecte per aquella època perquè no està completament afinat com la resta.

Tu li dones vida cada vegada que bufes amb la teva musculatura, amb la teva respiració. I converteixes una cosa que és inert, que és el metall, en un so que s'assembla molt a la veu humana. Això enganxa molt. De fet, a mesura que vas tocant i vas escalfant l’instrument, notes que és flexible, el metall és flexible, i comences a fer sons que abans no podies fer. Aquesta sensació de donar-li ànima a una cosa morta és molt interessant. A més, pots generar el teu propi llenguatge, el teu propi so.