Míriam Piñol, que conviu amb espondiloartritis: “El meu dia no comença quan sona el despertador, sinó quan el cos m’ho permet"

- Pacients que inspiren

La Míriam té 36 anys, una filla de quatre i una espondiloartritis que l’acompanya des de molt abans que ningú li posés nom. Va arribar a la Colla de Gegants i Grallers de Bellvitge gràcies a la seva filla, l’Abril, i hi va descobrir un espai segur, on podia participar sense haver de justificar constantment els seus límits. Ara vol animar altres persones que conviuen amb malalties cròniques o limitacions a buscar el seu: llocs on sentir-se escoltades, respectades i part de la comunitat.

Quan va a un restaurant, Míriam Piñol no mira primer la carta: mira la cadira. Al cinema pensa en la durada de la pel·lícula, en la butaca i en si haurà de fer cua. I si ha de portar la seva filla a l’escola a les 9, es lleva a les 5 per saber quant trigarà el seu cos a respondre. Conviure amb una espondiloartritis, una malaltia inflamatòria crònica que pot afectar la columna, les articulacions i les zones on els tendons s’uneixen a l’os, vol dir que gairebé res no és improvisat. Durant la infància i l’adolescència, el seu dolor es va confondre amb falta de ganes o rebel·lia. 

El diagnòstic no va arribar fins al 2016, de la mà del Dr. Xavier Juanola, del Servei de Reumatologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, on avui la segueix la Dra. Laura Berbel. I de la seva experiència a la Colla ha sorgit La Cultura Catalana es Mou per l’Espondiloartritis, una jornada de cultura popular i sensibilització impulsada des de la Colla i coorganitzada amb la Comissió de Festes de Bellvitge, que aquest diumenge 22 de novembre omplirà la plaça del Pirulo per donar visibilitat a la malaltia i recaptar fons per a la recerca. 

Quan vas començar a sentir que alguna cosa no anava com en els altres nens?

Sempre m’he sentit diferent. Jo ho explico com si anés en un tren de Rodalies, amb moltes parades, mentre la resta anava en alta velocitat. Faltava molt a l’escola, em costava estar asseguda... Però no hi havia res visible ni cap diagnòstic. I quan no hi ha un nom, és molt fàcil que els adults ho interpretin com que no vols fer les coses. 

Et van arribar a considerar una nena rebel? 

Sí. Era: la Míriam "no vol anar a l’escola", "no vol estudiar", "no vol estar asseguda"... Però no era "no vull". Era "no puc". I aquest "no puc" va quedar silenciat. A l’adolescència ho vaig passar especialment malament. Si els metges no troben res, arriba un moment que fins i tot les persones del teu entorn poden pensar que t’ho estàs inventant. I tu tampoc entens què està passant amb el teu cos. Viure una infància sentint-te impotent i incompresa és molt dur. És una infància que no desitjo a ningú.

El diagnòstic va ser un alleujament? 

Va posar un nom al que em passava, espondiloartritis, però no resol automàticament tot el que has viscut abans. Jo havia après a funcionar en mode supervivència. Em passaven coses i continuava. Una darrere l’altra. Ara soc capaç d’explicar molts episodis de la meva vida gairebé com si fossin d’una altra persona, perquè durant molt de temps no els vaig processar. Encara estic aprenent a escoltar-me i a reconèixer les meves limitacions. 

Què significa, en la pràctica, conviure amb una espondiloartritis? 

Que la vida no és una improvisació. Quan te’n vas a dormir no saps com t’aixecaràs l’endemà. Jo, si he de portar la meva filla a l’escola, necessito llevar-me amb molt de temps per saber quin nivell de rigidesa tinc, començar-me a moure i veure com respon el cos. Una persona pot aixecar-se, vestir-se i sortir de casa. Jo, quan arribo al mateix punt, potser ja porto hores gestionant el cos. 

I també té un impacte econòmic. La inestabilitat econòmica fa que visquem amb el sou del meu marit. Alhora, hem de destinar molts recursos a adaptar la casa i a despeses com la fisioteràpia. La malaltia no només condiciona el meu dia a dia: també afecta l’economia familiar.

Per això parles d’una malaltia invisible. 

Sí. Em pots veure caminant, parlant, fent coses i pensar que estic bé. Però no veus què he hagut de fer per arribar fins allà ni què passarà després. Tampoc veus la rigidesa o el dolor. Això provoca situacions complicades. Si necessites que et deixin passar una cua perquè no pots estar dreta gaire estona, hi ha persones que et poden mirar malament perquè no veuen cap discapacitat. No sabem què hi ha darrere de la persona que tenim al davant. 

Has dit diverses vegades que havies viscut en "mode supervivència". Quan comences a sortir-ne? 

La meva filla de 4 anys ha tingut molt a veure. Em va fer reconnectar amb moltes coses. Amb les emocions, amb estimar-me, amb preguntar-me què sento. Durant molt de temps jo feia coses per als altres, organitzava, preparava, gravava vídeos... però em quedava darrere de la càmera. No vivia realment les coses. La maternitat em va obligar a mirar-me. 

I l’Abril també és qui et porta als gegants.

Sí. A ella li encantaven els gegants i jo vaig pensar que seria molt bonic que visqués aquesta experiència. El que no esperava era que acabaria sent tan important per a mi. Jo pensava que tenia una vida social perquè parlava amb molta gent, tenia molts contactes i el mòbil no parava. Però em vaig adonar que estava molt aïllada. Havia deixat de fer moltes coses per no haver de donar explicacions sobre la meva malaltia, perquè sortir del meu entorn segur implicava tornar a explicar què em passava. 

Què vas trobar a la Colla de Gegants i Grallers de Bellvitge i, després, a la Comissió de Festes? 

Un espai segur. Quan hi vaig entrar, vaig explicar que tenia aquesta malaltia i que hi hauria coses a les quals potser no podria arribar. Per a mi era important fer-ho perquè soc una persona molt implicada i sabia què significa formar part d’una colla. I em van escoltar. No em sento jutjada, no he d’estar justificant-me constantment i puc participar al meu ritme. Quan jo no arribo, hi pot arribar algú altre. Però, sobretot, em sento una més, valorada pel que puc aportar. 

Dius que allà has trobat una família. 

Sí. He trobat el meu lloc i la meva gent. Fa una dècada que visc a Bellvitge, però he trigat molt més a sentir que formava part del barri. El que m’ha impressionat és descobrir la feina que fan la Comissió de Festes de Bellvitge, l’Associació de Veïns de Bellvitge i les entitats que formen part del teixit associatiu del barri, com la Colla de Gegants i Grallers. Darrere hi ha persones que hi dediquen voluntàriament hores i esforç perquè el barri tingui vida, cultura i tradicions. És una feina col·lectiva que mereix molt més reconeixement. En una societat molt individualista, em dona esperança veure que encara hi ha llocs on, si un no arriba, arriba l’altre. Vaig arribar pels gegants i per la meva filla, però m’hi he quedat per les persones.

I d’aquí surt la jornada La Cultura Catalana es Mou per l’Espondiloartritis. 

Sí, i ha crescut molt més del que imaginava! M’emociona veure tanta gent implicada. En molts casos, el primer contacte ha estat un simple missatge d’Instagram. I, a partir d’aquí, colles i grups de música han decidit venir de manera solidària, assumint les seves despeses de desplaçament i actuació. Això té un valor enorme. També vull donar les gràcies a totes les colles i artistes que no poden venir però s’hi han sumat amb vídeos o aportacions per a la cistella solidària, com El Pot Petit o Lali BeGood. És una emoció constant veure tot el moviment que ha generat aquell primer missatge. Només dedicar un moment a conèixer i aprendre a dir "espondiloartritis" ja és una manera de començar a donar visibilitat a la malaltia. 

Com serà el dia?

Serà un dia per a tota la família, on cadascú podrà participar al seu ritme. Hi haurà moltes cadires per poder seure, tallers per als infants i un espai de lectura de contes relacionats amb la cultura catalana. També hi haurà xerrades informatives amb professionals de reumatologia, infermeria de reumatologia i farmàcia hospitalària de l’Hospital Universitari de Bellvitge, i amb REU+, la Lliga Reumatològica Catalana. Qui vulgui conèixer la malaltia podrà informar-se, i les persones que conviuen amb espondiloartritis o altres malalties reumàtiques, així com les seves famílies, podran trobar orientació i suport a l’espai de REU+. Però sobretot es tracta de gaudir de la cultura, compartir i viure els valors de colla: empatia, respecte i fer pinya. 

Qui ho fa possible?

Moltíssima gent. Sé que la meva història és el punt de partida, però m’agradaria que es veiés tot el que hi ha al darrere: Bellvitge, la seva gent, les entitats i els valors que ens uneixen. Tot això ho fan persones voluntàriament, dedicant-hi temps, energia i moltes hores. La jornada existeix perquè molta gent ha decidit sumar-s’hi. I crec que això és el més bonic: no és només parlar d’una malaltia, sinó mostrar tot el que podem aconseguir quan ens unim. 

Per què és important que la recaptació es destini a recerca? 

Perquè la investigació ha canviat la vida de les persones amb espondiloartritis. Em va impactar molt sentir el reumatòleg Eduardo Collantes explicar, amb orgull, que a la seva consulta ja no veia les mateixes limitacions que anys enrere, quan era més habitual veure persones amb cadira de rodes o bastó a la sala d’espera. Aquelles paraules em van fer pensar en la feina de tants professionals que han apostat per la investigació. S’han aconseguit avenços importants, però encara cal continuar investigant. La malaltia no ha desaparegut, jo hi convisc cada dia. Per això els pacients també ens hem de moure.

La voluntat d’explicar la malaltia també et va portar a escriure un conte, La ciutat de cristall. Per què?

Volia trobar una manera d’explicar als nens què és conviure amb una malaltia reumàtica, començant per la meva filla: no li podia explicar com ho faig amb els adults. A La ciutat de cristall cadascú té un drac, que pot ser una malaltia, una fòbia o qualsevol cosa que et faci sentir diferent. En part, també és parlar-li a la nena que jo era, que no entenia per què era diferent. Els dracs no desapareixen necessàriament, però quan els podem explicar i fem pinya, és molt més fàcil conviure-hi. El llibre es pot descarregar gratuïtament a internet en català, castellà, italià, anglès i francès. 

Després de tots aquests anys, què li diries a algú que encara no sap com conviure amb el seu "drac"?

Primer, que s’escolti. Pot costar molt; jo he trigat anys a fer-ho. Però hem de posar paraules al que ens passa, perquè si no ho expliquem, el nostre entorn no ho pot entendre. Quan comences a expressar-ho, també pots començar a recuperar-te a tu mateixa. 

Ara sents que has trobat el teu lloc?

Sí. No m’han "tret" la malaltia. Continua aquí. Però a Bellvitge he trobat un lloc on puc ser jo mateixa i fer pinya. Per això m’agradaria que la gent s’animi a venir diumenge i descobreixi el que jo he trobat en aquest barri. Perquè quan bateguem plegats, passen coses molt boniques. La cultura ens mou. La comunitat ens sosté. 

La Cultura Catalana es Mou per l’Espondiloartritis 

Quan: diumenge 22 de novembre, a partir de les 11.00 h. 

On: plaça del Pirulo, Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat). 

Què hi trobaràs: 17 carpes de colles convidades i entitats que aproparan la cultura popular amb tallers infantils, i el Pirulo es convertirà en un espai de lectura de contes. També hi haurà xerrades informatives i actuacions de cultura popular: ball de gitanes, bastoners, castellers, gegants, batucada i altres expressions de la cultura catalana. A partir de les 17.00 h, música i diables.

Com col·laborar: botifarrada popular (5 €), mocador de la jornada (2 €) i sorteig de la cistella solidària a les 14.10 h. Tota la recaptació es destina a la recerca sobre l’espondiloartritis.

Organitzen: Colla de Gegants i Grallers de Bellvitge i Comissió de Festes de Bellvitge. 

Mal d’esquena que no marxa? Un mal d’esquena de més de tres mesos, iniciat abans dels 45 anys, que millora amb el moviment o desperta a la nit, és motiu per comentar-ho amb el metge o la metgessa. L’espondiloartritis també afecta dones i persones joves, i el diagnòstic precoç és clau. Font: Servei de Reumatologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Subscribe to our monthly newsletter, "Have a Healthy Life", with health information for everyone.

CAPTCHA