Elena Roman, infermera d’un equip de suport: “Abans es contactava amb el CAP si necessitàvem alguna recepta o si la persona emmalaltia però ara l’acompanyament és estret i coneixes cada pacient en profunditat”
L’impacte de la pandèmia a les residències de gent gran va evidenciar la necessitat de bolcar més esforços en aquests espais. Això es va traduir en la incorporació de la figura de la gestora de casos per atendre la covid-19 i, més tard, el departament va aprovar un pla d’acció residencial. Amb la dotació d’aquest pla, a la zona del SAP Delta es van crear per a cada EAP equips de metges i infermeres especialitzats en l’atenció a l’entorn residencial.
Elena Roman va passar a formar part d’un d’aquests equips després de 20 anys treballant en residències. Precisament, l’expertesa en aquest àmbit és un valor afegit tenint en compte les necessitats en salut tan específiques que presenten aquests pacients.
Com ha canviat la teva manera de treballar amb la creació dels equips de suport a les residències?
Crec que abans l'atenció que feien els CAP a les residències era en funció de la demanda de cada residència, és a dir, era una feina més reactiva. Ara, en canvi, l'assistència és proactiva perquè hi ha més organització. Tots els equips de suport residencial fem les mateixes coses i proporcionem l’atenció a les residències d'una manera més igualitària.
Què vols dir quan parles d’actuació reactiva?
Que abans es contactava amb el CAP si necessitàvem alguna recepta, si la persona es posava malalta o si calia algun tractament específic. Ara, l’acompanyament és més estret, coneixes cada pacient en profunditat i la seva família, i la interlocució amb la residència és constant.
Com us organitzeu perquè això sigui possible?
Cada infermera i cada metge tenim unes residències assignades i ens organitzem per anar un dia concret de la setmana a cada equipament. En aquesta visita setmanal –si és necessari, hi anem més dies- fem valoracions geriàtriques i una atenció personalitzada amb seguiment de pacients crònics, analítiques i altres tècniques assistencials. Això evita que els usuaris s’hagin de desplaçar fins al CAP i els facilita molt la vida el fet que nosaltres vinguem a la residència, sobretot a les persones amb demència i dificultats de mobilitat.
A banda de la qüestió assistencial, com que el personal de la residència ja sap els dies que venim, ens assignen tasques per fer si ho necessiten, quedem amb les famílies, parlem sobre l’adequació dels medicaments i consensuem objectius que volem aconseguir amb aquests usuaris.
“Hem format els professionals de les residències en qüestions com la disfàgia, en escales com la Necpal, o en pacients fràgils [...] perquè no hi hagi desigualtats entre centres.”
Quan es determina que aquell pacient cal que vagi al CAP?
Per exemple, hi han d’anar les persones que fan diàlisi o també quan algú pateix descompensacions que no s’acaben de solucionar amb la nostra assistència a la residència. En el cas de visites a especialistes, s’han de desplaçar al CAP tot i que tenim l’opció de la interconsulta. Per exemple, si algú té una lesió a la pell, en lloc de traslladar-lo al CAP, enviem una foto al dermatòleg perquè faci una valoració i entre ell i el metge referent de la residència decideixen què cal fer.
Quins són els problemes més comuns que us trobeu en una residència de gent gran?
Solen haver moltes demències, usuaris desorientats, trastorns de conducta, infeccions d’orina, respiratòries i descompensacions cardíaques. També ens encarreguem sovint de situacions de final de vida. Intentem crear una relació de confiança amb la persona i la seva família per poder consensuar, de forma conjunta i anticipada, les seves preferències, decisions, desitjos i els seus valors, els quals hem de respectar, així com les actuacions que es duran a terme durant els seus últims dies. Tot això queda reflectit en la seva historia clínica.
Vetllem perquè les persones estiguin ben assistides pels diferents professionals sanitaris que l'atenen quan està a punt de morir. Per poder resoldre aquestes situacions amb autonomia dins del centre residencial, el nostre equip de suport ha rebut formació específica per part del equip de PADES. La idea és que els pacient visquin aquest moment acompanyats de persones conegudes, en un entorn familiar i de manera més confortable que en un centre hospitalari.
Per tirar endavant aquesta nova manera de treballar, heu hagut de formar els professionals de les residències?
Hem fet formacions específiques en residències on hem trobat algunes mancances amb l’objectiu d’anar tots a la una i amb una mateixa línia d’actuació. Per exemple, els hem format en disfàgia, en pacients fràgils, en escales determinades com la Necpal, la qual permet posicionar en quin punt de la malaltia es troba una persona.
Per què és important que el personal de les residències tingui aquestes nocions?
Són els que estan les 24 hores a la residència i els que poden garantir que tothom actuem de la mateixa manera perquè no hi hagi desigualtats entre residències. Per això, totes les actualitzacions que tenim o canvis de protocol els fem arribar a aquests professionals (direccions dels centres, responsables higienicosanitaris, cuidadores,..).