Un any diferent, de M. Carme Anguera, publicat a Desde mi habitación vol. I (pàg. 67)

un any diferent

Em sentia plena de vida, feia esport, menjava bé, tenia bona relació amb la família i els amics... i un dia tot se’n va anar en  orris. Un mal de panxa llarg em va portar a l’hospital, operació ràpida i diagnòstic greu: càncer de colon, per sort es va extirpar el colon i amb ell el tumor. Però aquestes cèl•lules cancerígenes són molt sàvies i tenen moltes ganes de viure, al cap de poc temps van reapareixent al fetge. I tornem-hi! Proves, quimio..., fins a arribar el moment actual, recuperant-me de l’operació de fetge que m’han fet fa uns dies aquests magnífics professionals de Bellvitge. I tot està anant molt bé.
 
Em sento feliç, amb ganes de viure i amb la seguretat que, d’aquí uns mesos, podré tornar a viatjar, caminar, prendre el sol, a fer tot allò mes senzill de la vida, que, en el fons, és el que ens dona més felicitat.

La part primera de la malaltia la vaig passar a Tarragona, a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Allà vaig estar cinc setmanes a la UCI, de les quals més de tres inconscient. I és d’aquests dies, entre desperta i adormida, que volia parlar, perquè va ser una experiència molt i molt forta. 

Durant aquest temps vaig patir d’al•lucinacions i jo no sabia ben bé que eren, però he descobert que van molt més enllà dels somnis, perquè creus que són fets que passen realment i que queden molt fixos a la memòria.
Tot i així, vull escriure ara els que mes recordo per no oblidar-los mai:

Veure bestioles a les parets

Era increïble! Eren uns insectes d’uns quatre o cinc centímetres, peluts i que se estaven bastant quiets. N’hi havia uns quants a l’habitació. Jo no podia parlar i no ho podia explicar a ningú. M’estranyava molt que, quan venien les senyores de la neteja, no els traguessin, fins i tot havia un a sobre de la bossa de les escombraries, i jo pensava “per què no el fa caure amb el drap?”, seria molt fàcil.

Des del meu llit es veia, o a mi m’ho semblava, el despatx de les infermeres. En algun moment vaig veure que darrera hi teníem una “gàbia” on cuidaven aquestes bestioles. Vaig arribar a pensar que potser era un experiment mèdic! A la nit tenia una mica de por perquè pensava que es movien i potser em caurien a sobre.

Veure manifestacions

Manifestacions al carrer on donava la meva habitació. Cada nit, un grup de musulmans i altres col•lectius estrangers es manifestaven en complet silenci. Portaven pancartes i demanaven que la sanitat tractés diferent els homes que les dones. Els homes havien de ser atesos per metges i infermers masculins i les dones per metgesses i infermeres. Jo pensava que la nostra societat estava prou avançada i la medicina era igual per a tots. I hi havia una noia molt guapa amb un vel blanc d’un color preciós. Al cap d’uns quants dies van deixar de venir, però van deixar les pancartes penjades a les finestres, perquè fossin ben visibles, fins i tot la meva filla ho va gravar amb el mòbil per passar-ho a la premsa.

Res de tot això podia ser real, perquè l’habitació donava a un pati interior que, quan vaig ser conscient, m’ho vaig haver de mirar diverses vegades per assegurar-me que no era un carrer.

Devia sentir-me presonera. De fet, les baranes del llit, la falta de mobilitat i la medicació feien que, de vegades, pensés que no sabia què hi feia allí, que jo estava bé, que els metges eren uns “matasanos”.

Una obra de teatre

Més d’un dia vaig imaginar-me que el dia abans de ser ingressada havia fet una obra de teatre amb gent d’un poble veí. Val a dir que jo no he pujat mai dalt d’un escenari per a fer-ne.

Fèiem una obra que es deia “La buena vida” i era dels feliços anys vint. Així, amb sobretela de taló i vestit de lluentons, havia entrat a l’hospital.
El meu mòbil i el meu moneder s’havien quedat sobre la taula del despatx de les infermeres i des del llit es veien, i pensava que era estrany que no me’ls donessin, que ja sabrien que eren meus. I que m’ho haurien de donar quan estigués bé.

Bastants dies es va repetir aquest somni i era com una continuació, com una altra escena de l’obra... Aquest cervell nostre és incomprensible!

Parlant de teatre, una altra al•lucinació recurrent era fer teatre d’amagat amb la meva filla. Érem als baixos de l’hospital i havíem descobert un lloc ple de perruques, sabates, instruments, vestits... Ens ho passàvem pipa, emprovant-nos coses i fent el pallasso!

Somiar que m’escapava

Volia dir a les infermeres que la meva filla m’esperava al carrer, que ja estava bé, que em deixessin marxar. Jo no podia parlar, però en el somni els hi deia amb totes les llengües que coneixia, i sempre em deien que no podia ser, que feia fred, que plovia. Va passar l’hora acordada i jo allí vaig seguir, estirada al llit i patint molt perquè ella m’esperava.

La gresca

A la nit sentia que els infermers i las infermeres feien gresca quan sopaven i sentia musica i me’ls imaginava ballant. Veia fins i tot les seves ombres a l’habitació del costat a través dels vidres. Algú entenimentat els deia que baixessin la veu, que els malats necessitaven descansar. Ho feien una estona i després visca la festa! Potser és un desig de tot allò que tu veus que no pots fer.

Encara que prenguis molts calmants i estiguis dopada quasi tota l’estona, hi ha alguns moments de lucidesa que tu no saps si el que estàs veient o sentint és real o no.

Durant l’estada a la UCI també em van fer una traqueotomia i, per preparar-me, em devien fer coses a la gola, lògicament. Aquells dies les meves al•lucinacions eren que tenia com unes agulles o petits bisturís clavats a la gola i em feien molt de mal, no em podia moure gens, perquè com més em movia, més se’m clavaven... Els meus fills li demanaven als infermers que fessin alguna cosa, però no ho podien fer si no ho deien els metges. Llavors, un dia a la nit, un infermer que em queia molt bé, va decidir ajudar-me com d’amagat. Em va portar a un lloc del hospital apartat de tot, i m’anava a treure tots aquells estris tallants de la gola, quan va marxar la llum i jo, allí, amb la boca oberta aguantant i aguantant. Va ser molt fort. Crec que finalment va aconseguir treure-me’ls. Li vaig agrair molt. Després el veia com un sant, representat en gran, darrere del despatx d’infermeria. Vaig pensar que li valoraven la seva capacitat tan humana d’ajudar la gent malgrat les dificultats.

I pensant, pensant, encara recordo algunes cosetes que no voldria oblidar:
El lloc era com una nau espacial. Hi havia un astronauta que sempre volava per allí, un Tintín que vigilava el que passava, uns núvols que canviaven sovint de forma, un rellotge molt gran... Tot això anava canviant de colors i posicions segons l’hora del dia. El meu net s’ho mirava i s’ho passava pipa.

Els primers dies de la malaltia els vaig passar a casa del meu fill (no és cert, ell viu a Barcelona). Ell és arquitecte i havia adaptat casa seva a la meva malaltia. De dia era una casa normal i de nit es canviaven parets, s’amagaven portes, apareixien màquines, monitors... i tot prenia forma d’hospital per a un sol pacient, per a mi sola.

La meva jove és psicòloga i m’atenia a la perfecció, em feia explicar coses que recordés i només em veníem al cap coses de quan era molt petita, com poemes i cançons que deia senceres i després ja no he recordat mai més. Ella ho gravava i deia que era com un deliri, que s’havia d’estudiar bé.

Bé, segur que durant aquelles dues o tres setmanes vaig patir moltes altres al•lucinacions, però les que he explicat són les que recordo amb bastant intensitat. 

Entenc com és que molts artistes, com pintors o músics, es droguen abans de fer alguna obra. El món es veu diferent i les obres connecten amb el subconscient del que esta gaudint i estableixen un contacte tan íntim que ni ell mateix s’ho pot explicar.

Ara ha passat quasi un any d’aquesta experiència i torno a estar ingressada. Aquesta vegada a Bellvitge. Ha estat un any difícil i he hagut de deixar de fer moltes de les activitats que més m’agraden. He après a valorar la família, les amistats, el bon menjar, una estona al sol, una caminadeta per la vora del mar...Tot el millor de la vida! Vivint, vivint, aprofitem aquest gran do, que quan no t’adones pot desaparèixer en un instant.

Sé que em cuida un gran equip de professionals i que fan tot el que és a les seves mans per ajudar-me a superar-ho. Sempre amables, disposats a ajudar, amb empatia i amb un somriure als llavis.

Avui tornaré a caminar pels camins i muntanyes del nostre bonic país i seguiré endavant amb la vida, que és el millor regal! Moltes gràcies.