Encara recordo una intervenció del periodista Lorenzo Milà, corresponsal de TVE a Itàlia, a finals de febrer, que, durant una connexió des de Milà, intentava posar en context una infecció viral nova: “Els metges als quals hem consultat descriuen la infecció per coronavirus com a quelcom no molt diferent a una grip estacional. No traiem conclusions exagerades” venia a dir, més o menys, amb aquestes paraules... I vaig aplaudir-les; i als meus pacients, que ja començaven a preguntar, els intentava transmetre tranquil·litat... Si n’estava, d’equivocat...!
Dies després, tota la Llombardia era fortament afectada per aquest virus; les morts de les seves persones grans augmentaven dia a dia... Era un tsunami que s’acostava... I no vam reaccionar a temps. Vist amb la perspectiva del temps: Quina poca capacitat de reacció!
Evidentment, el virus va arribar a les nostres vides... De sobte, la setmana del 9 de març, tot es va accelerar... Primers diagnòstics d’infecció per coronavirus al nostre centre. Encara recordo el sotrac que vaig sentir quan vaig entrar a l’historial d’un pacient del meu cupo, i vaig veure les terribles tres paraules: “Infecció per coronavirus”...
Quins dies! Quines setmanes! Proliferació sense descans d’informacions que van inundar les xarxes socials... Els sanitaris ens havíem d’informar. Si a hores d’ara encara no coneixem el virus, hom pot imaginar el nostre desconcert, les nostres incerteses, els nostres dubtes durant aquelles setmanes de març... Quin caos! Quina pèrdua de control, per a un col·lectiu que tolera molt malament el desordre i la manca d’informació que recolzi les nostres actuacions...
Alguna cosa havíem de fer... I en vam fer unes quantes... Començant per canviar completament la nostra manera de visitar. Sense pacient, no hi ha metge. És una màxima lògica, que governa la nostra professió, però que, en aquell moment, trontollava... Vam deixar de fer allò que ens agrada, allò que dóna sentit a la nostra vocació: el contacte físic amb els nostres pacients.
Tot i la manca de tests diagnòstics que hem patit, i que ha condicionat molt la nostra feina, hem hagut de controlar totes aquelles persones que, per clínica, podíem pensar que patien la Covid19. Insisteixo: sense tests confirmatoris... I no només als pacients “sospitosos”; també a tots els seus contactes. No és estrany que la llista de trucades que havíem de fer cada dia estigués al voltant de les 350 les primeres setmanes. Segurament, molts d’aquests pacients no estaven infectats pel Covid19; però això mai no ho sabrem, perquè no vam tenir tests a la nostra disposició. El resultat? Milers de dies d’aïllament respecte a les nostres famílies, que ens podríem haver estalviat. No parlo de no sortir al carrer; parlo únicament d’aquelles persones que han quedat aïllades un mínim de 14 dies, sense saber si han patit o no el virus. Tot molt trist...
Així es va despertar l’abril. La nostra no intervenció sobre la natura va permetre, com feia molts anys que no succeïa, un abril plujós. Els nostres grans diran que és el que toca, i que sempre havia estat així. La nostra hipersensibilitat d’aquells dies rebia l’abric de la pluja. Una barreja certament grisa. Recordo aquelles setmanes amb malenconia, amb ocasionals ganes de plorar, de demanar aixopluc entre els braços dels meus pares... Impotència, tristor, inseguretat... Por a contagiar els meus fills i la meva parella.
Els ulls ens delataven, explicaven a qui volgués mirar-los com de tristos, com de buits ens sentíem... Les angoixes florien, els insomnis es feien generalitzats... La gent, a la seva manera, tot i fer-se forta, claudicava de tant en tant... Un de diferent cada dia... I, de sobte, un dia, rebem una notícia que mai hauríem volgut rebre: En Josep, el pare d’una companya, ha traspassat. I, dies després, perdíem en Raimundo, i en Fernando, tiets d’altres dues companyes... Maleït virus! Quina ràbia ens deixes!
Però havíem de refer-nos, de reconstruir la nostra tasca, fortament afectada per la irrupció d’aquest patogen a les nostres vides. Ens buscàvem pels passadissos, uns companys als altres. Necessitàvem compartir, fer catarsi. Així és com vam començar a reunir-nos cada migdia, tot l’equip, per tal de posar nom a allò que sentíem; de validar allò que experimentàvem. En resum, de normalitzar l’experiència que, per separat, cadascú anava vivint. I d’iniciar la reconstrucció, de formular els eixos d’allò que anomenàvem ja llavors NOVA REALITAT SANITÀRIA.
I va arribar el mes de maig... Encara hi som... Amb ell ha arribat el sol, els dies cada cop més llargs, i una bona dosi de positivisme (producte, segurament, de l’augment dels nostres nivells de vitamina D; o no...). El cas és que continuem treballant contra l’epidèmia. Però hi ha un sentiment optimista de fons que, fa tot just algunes setmanes, no hi era.
El virus no ha marxat (que ningú s’ho pensi). Segurament, així ho auguren els científics, aquest virus ja es quedarà amb nosaltres. Els seus efectes passaran, algun dia, a ser residuals, lleus, poc significatius. Però encara estem molt lluny de tot això. No hauríem d’abaixar la guàrdia.
I, sobretot, no hauríem d’oblidar que, sense un sistema sanitari ben dotat, una simple cadena d’ARN ens posa contra les cordes. Agraïm els aplaudiments. Què dic, “agraïm”...! Ens emocionen! Ens ajuden a continuar. Però, quan tot això passi, o, almenys, millori una mica, convindria replantejar-nos quin sistema sanitari volem. Perquè, si una cosa ha quedat clara aquesta vegada, és que els mateixos sanitaris no volem un sistema amb tantes carències (cròniques) de personal. I, per moments, com ha passat amb la carència de proves PCR per a la detecció del virus, també de material. No és just fer-nos anar a la guerra amb armes de fusta.
Tard o d’hora, que ningú dubti que vencerem el virus. Probablement quedarem tocats emocionalment, com tota la societat que ens envolta, per aquest virus de comportament hostil. Però vencerem... Li devem al Raimundo, al Fernando, al Josep, i a tots aquells que s’hi ha deixat la pell, i alguna cosa més, en aquesta batalla.
Francisco Marín Jiménez, metge del CAP Disset de Setembre de El Prat de Llobregat.