Parlar amb la mirada

Dos dies sense febre, perfecte, això comença a funcionar, vaig pensar. Estava contenta, esgotada però contenta i, de sobte, de nou la febre. Com pot ser? Si em trobava millor, ara per què tinc febre? La meva companya em va insistir que anés al centre a fer una radiografia i ho vaig fer, pensant que seria un simple tràmit i després tornaria a casa.

Vaig romandre a la sala d’espera pels resultats i quina va ser la meva sorpresa quan les meves companyes es van acostar cap a mi, es van aturar a un metre i mig de distància i amb una mirada em van informar que la radiografia no estava bé. Van trigar cinc segons a parlar, però la seva mirada m’informava que patia pneumònia bilateral, que havia de marxar a l’hospital i. el més important, que estigués tranquil·la, que tot aniria bé. Després dels cinc segons, em van començar a explicar els resultats, tot i que jo ja sabia quins serien. El fet de no poder-nos tocar va fer-ho tot una mica més difícil, estem acostumades al contacte: el confort que suposa donar-nos la mà, una abraçada, ho fa tot molt més agradable. En aquell moment és el que necessitàvem i no va poder ser. Els nostres ulls deien tantes coses... Cadascuna parlava a la seva manera.

D’aquell moment recordo les mirades i no les paraules. El que sí tenien totes en comú és que estaven plenes d’ànims i d’amor. El que desprenien va donar-me força per entrar a l’ambulància i anar a l’hospital amb més optimisme que mai.

Així que, companyes i companys, recordeu que quan ens falta el contacte físic tenim una arma poderosa: els nostres ulls. Amb ells podem arribar a dir moltes coses sense necessitat de paraules.

Mil gràcies al meu equip, l’EAP Disset de Setembre, del Prat, m’he sentit molt estimada. I moltes gràcies al meu equip directiu, m’heu fet sentir acompanyada en aquest procés. No he caminat sola i això m’ha fet més forta.

Emi Ruiz
Infermera de pediatria 
CAP Disset de Setembre