Un càncer rar, cinc cirurgies d’altíssima complexitat i una infecció que semblava insalvable. Durant la trentena, l’Oriol Benet ha sobreviscut a tot això a Bellvitge, gràcies al treball conjunt de cirurgia digestiva i vascular. Abans havia estat patinador professional i portava una vida activa, plena de reptes esportius. Amb aquest diagnòstic, tot va canviar. Al seu costat, els equips del Dr. Juli Busquets, cap de secció de Cirurgia del Servei de Cirurgia General i Digestiva, i la Dra. Elena Iborra, cap del Servei d’Angiologia i Cirurgia Vascular, han assumit intervencions que semblaven impossibles juntament amb Urologia, Anestesiologia, Malalties Infeccioses i Medicina Intensiva. Ens ho expliquen en aquesta conversa.
Com comença la teva història, Oriol?
Oriol: Jo era patinador professional, feia vida al Poblenou, i un dia vaig notar molèsties a l’engonal. Al principi vaig pensar que era per l’entrenament, però el dolor persistia. Després d’algunes visites, una ecografia va detectar un «bony» i em van dir que no seria res. Però una biòpsia va confirmar que era maligne i em van derivar a Bellvitge. Aquell dia vaig sortir a seure a la platja sense entendre gaire què passava...
Dr. Busquets, què us trobeu a Bellvitge?
Dr. Juli Busquets: Sabíem que es tractava d’un leiomiosarcoma, un càncer molt poc freqüent dels vasos sanguinis. L’Oriol tenia una lesió enorme que afectava la vena cava i part de l’aorta. Amb els companys de cirurgia vascular vam planificar una resecció en bloc, l’extirpació d’un ronyó i una substitució amb pròtesi. La cirurgia va anar bé i, en poques setmanes, va marxar a casa. Era un cas d’altíssima complexitat que només es tracta en pocs hospitals a Catalunya.
Oriol, després hi va haver complicacions al fetge.
Oriol: Al cap d’un any em van cremar una lesió amb radiofreqüència. Un any més tard, em van haver de treure un tros de fetge i vaig patir una infecció molt dura: vaig estar ingressat un mes. Van ser setmanes difícils, però després d’això vaig poder viure sis anys bé. Amb la meva dona vam decidir començar una nova etapa a Alacant, on ella havia trobat feina. Aquells sis anys van ser de tranquil·litat i vida normal.
Què et porta de nou a l’hospital?
Oriol: Vaig començar amb mals als peus i suor nocturna. Em deien que era una infecció, però cada cop estava pitjor. Fins que em van avisar que podia tenir el bypass infectat i que no hi havia gaire a fer. Va ser molt dur, vaig arribar a preparar la meva dona per al pitjor. Però vaig aconseguir contactar amb Bellvitge, i aquí em van tornar a donar una oportunitat.
Dra. Iborra, com valoreu aquell moment?
Dra. Elena Iborra: Les imatges mostraven infecció de la pròtesi i contacte amb el budell. A més, l’Oriol només tenia un ronyó funcionant, i la situació era molt delicada. Vam fer una cirurgia complexa: separar el budell, substituir la pròtesi per una impregnada amb antibiòtic i plata i recuperar la circulació de les cames.
Però hi va haver més complicacions...
Dra. Elena Iborra: Sí. Al cap de dues setmanes, un escàner va mostrar una ruptura de l’aorta molt a prop del ronyó. No podíem esperar: era qüestió de vida o mort. Vam organitzar una cirurgia amb vascular, digestiva i urologia. Vam haver de fer un bypass extraanatòmic [una derivació de la circulació sanguínia fora del recorregut habitual: obrir el tòrax, portar la circulació de l’aorta toràcica cap a les cames i connectar-hi el ronyó per salvar-lo. També vam retirar tot el material infectat. Va ser una operació de més d’onze hores.
Dr. Busquets, què en destaca?
Dr. Juli Busquets: Tot això és possible només amb treball en equip i una gran experiència. Vull recordar el Dr. Fabregat, que va planificar la primera cirurgia, i la Dra. Núria Peláez, de cirurgia general i digestiva, a més de l’equip de cirurgia vascular i, en especial, les doctores Herranz i Martínez del Carmen i el Dr. Martínez Rico, que van estar implicats en les cirurgies.
Oriol, com ho vas viure?
Oriol Benet: Vaig arribar a Bellvitge en cadira de rodes i amb la sensació que no hi havia esperança. Quan em van dir «ho intentarem», va ser com tornar a veure el sol. Després de setmanes sense menjar ni beure, vaig sortir amb una llista de coses que volia tastar. Ara em costa fer esport i pujar escales, però sento sobretot agraïment. La meva dona i la meva família han estat un pilar fonamental.
Quin missatge voldries compartir?
Oriol Benet: Encara que sembli que tot està perdut, no ho està mai. Cal lluitar i mantenir-se positiu, perquè hi ha persones que fan miracles. Si jo puc tenir un ronyó connectat a l’aorta del tòrax, sempre hi ha esperança.
Reflexió final de l’Oriol
«Durant els darrers deu anys, més d’una vegada em van dir que no me’n sortiria; de vegades, ni tan sols uns dies més. M’ho deien, però mai no m’ho vaig acabar de creure. Simplement vaig decidir continuar lluitant i veure fins on podia arribar. Sempre he sentit que aquests deu anys han estat temps de més, un temps extra que he intentat aprofitar al màxim, i que espero continuar aprofitant.
Entre les cirurgies i els moments difícils, he aconseguit viure plenament: viatjant per diversos continents, vivint aventures, estimant, perdent, rient i plorant. M’agrada pensar que mai no vaig deixar de viure, ni tan sols quan les probabilitats estaven en contra.
He tingut una fe enorme en les habilitats increïbles de l’equip mèdic que m’ha cuidat, que m’ha fet creure que qualsevol cosa era possible i ha donat a mi i a la meva família la força que necessitàvem en els moments més durs. Realment es mereixen tota la confiança, tota la fe i el nostre agraïment.
El que he après és que cal lluitar, creure i mantenir-se positiu. De vegades passen coses que semblaven impossibles, i per això val la pena viure com si poguessin passar».