Amb 38 anys de vida gràcies a un trasplantament de fetge, Montserrat Collado és la persona amb el trasplantament hepàtic més longeu de l’Estat espanyol. Trasplantada a l’Hospital de Bellvitge el 1986, el seu testimoni és un exemple d’esperança, superació i agraïment. A més, com a vicepresidenta de l’Associació de Malalts i Trasplantats Hepàtics de Catalunya (ATH), dedica el seu temps a conscienciar sobre la importància de la donació d’òrgans i acompanyar pacients i famílies en moments difícils.
Què significa per a tu ser la persona amb el trasplantament de fetge més longeu de l’Estat?
A vegades encara no m’ho crec. Faig números per recordar quant temps fa i penso: “Realment han passat 38 anys?”. Quan em van trasplantar, no em podia imaginar viure tant. La incertesa era molt gran perquè era una tècnica molt nova i només n’havien fet 19 abans que a mi. Va ser un moment molt difícil.
Com vas arribar al trasplantament?
Tot va ser molt ràpid. Jo era una persona sana, però amb 28 anys vaig patir una hepatitis B fulminant. Vaig entrar en coma i, després de nou dies, van decidir trasplantar-me com a última opció. Només em donaven un 10% de possibilitats de sortir-me’n. Encara recordo com em van dir que el fetge que tenia només m’hauria aguantat unes hores més.
Com valores el paper dels professionals que van apostar per tu?
Els hi estaré agraïda tota la vida. En aquell moment, fer un trasplantament com el meu era molt arriscat, sobretot perquè mai no havien operat ningú que hagués estat en coma per una hepatitis fulminant. Era una època en què la supervivència després d’un trasplantament no era gaire alta, i decidir operar-me podia posar en risc la continuïtat del programa de trasplantaments. El seu compromís i valentia van ser increïbles.
Quin missatge donaries sobre la importància de la donació d’òrgans?
Sense donants, els trasplantaments no serien possibles. Sempre dic que donar els teus òrgans és un acte d’amor immens. Quan parlo amb gent o faig xerrades, explico que, quan marxem d’aquest món, podem donar vida a altres persones. Jo només sé que el meu donant era una persona jove, però gràcies a ell continuo viva. La seva generositat ha permès que tingui 38 anys més per viure, veure créixer els meus fills i ajudar altres persones.
Com ha canviat la teva vida des del trasplantament?
Al principi em feia por planificar res a llarg termini. Pensava: “I si em torna a passar? I si no veig créixer els meus fills?”. Amb el temps, vaig aprendre a gaudir de cada moment i a no preocupar-me tant pel futur. Ara puc compartir la meva experiència amb altres pacients i donar-los esperança, i això em fa molt feliç.
I com has vist evolucionar els trasplantaments al llarg d’aquests anys?
Han canviat moltíssim. La tècnica quirúrgica, els immunosupressors i els protocols han avançat molt. Quan em van operar, vaig estar 12 hores al quiròfan i tres mesos ingressada. Ara, la majoria dels pacients surten de l’hospital en una setmana. A més, el seguiment mèdic és molt més personalitzat i eficaç.
Com contribueixes des de l’associació de trasplantats?
A l’ATH tenim molta activitat: des de visites a pacients trasplantats per donar-los suport emocional fins a gestionar pisos d’acollida per a famílies que venen de lluny. Aquesta és una de les tasques que més ens omple d’orgull perquè sabem com és de complicat trobar allotjament quan estàs lluny de casa en moments tan delicats. Ara ja tenim quatre pisos d’acollida: dos prop de l’Hospital de Bellvitge, un prop de l’Hospital Clínic i, l’últim, que hem inaugurat recentment, a prop del Vall d’Hebron. Quan vaig ser trasplantada, això no existia, i les famílies havien d’anar a cases particulars. Poder oferir ara aquests espais és un gran pas endavant.
Quin paper tenen les associacions en l’acompanyament dels pacients?
Són clau. Les associacions som un espai on les persones poden trobar suport emocional i compartir experiències. Els metges i infermeres fan una feina increïble, però hi ha aspectes emocionals i pràctics del dia a dia que només algú que ha passat pel mateix pot entendre. A més, ajudem amb temes com el reconeixement de la discapacitat o els drets laborals, que sovint són desconeguts per als pacients.
Quin consell donaries a una persona que espera un trasplantament o acaba de rebre’n un?
Que no es quedi sola. És molt important connectar amb gent que ha passat pel mateix per compartir dubtes i experiències. I, sobretot, cal confiar en els professionals sanitaris i seguir les seves indicacions al peu de la lletra.
Vols afegir alguna cosa més?
Només un agraïment immens a totes les persones que fan possibles els trasplantaments: donants, famílies, professionals de la salut i coordinadors de trasplantaments. Sense ells, històries com la meva no serien possibles. La paraula “gràcies” es queda curta per expressar tot el que sento.