"Viatjar en moto fa que estiguis dins del paisatge que recorres, i no mirant-lo darrere d'un vidre"
- Recordes quan arrenca la teva passió per les motos?
- Doncs de nen, com en molts altres casos. Aleshores, quan tens 16 anys somies amb la teva primera moto. I es va complir, perquè des dels 16 anys hi ha molt pocs mesos en què no hagi anat amb moto.
- I després es conjuga amb una segona passió…
Sí, la dels viatges, que en un primer moment van ser sense vehicle, als estius sobretot. Però llavors va arribar un moment de conjunció astral a l'estiu del 2010, en què no tenia res planejat. Aquell any vaig decidir agafar la moto i fer el viatge per excel·lència que tots els motards tenen al cap: Cap Nord, a Noruega, el punt més septentrional d'Europa. Per a mi va ser com una superaventura. Tenia contactes a la revista especialitzada Solo Moto, per a la qual havia escrit reportatges sobre alguna prova de motos, i fins i tot vaig arribar a tenir un cert patrocini per a aquell viatge, amb el compromís de publicar després alguns articles. En aquell moment també vaig començar a fer un bloc per explicar què m'anava passant. I així va començar tot. L'any 2010 s'uneixen les dues passions i gairebé de manera obsessiva, perquè cada any feia més de 50.000 km amb moto, a banda dels ordinaris de cada dia. Després vaig escriure un llibre sobre aquest primer viatge, En busca del Norte, que en una primera part és una crònica sobre l'experiència del viatge i en una segona és una guia amb informació pràctica per a tots aquells que volguessin fer aquest mateix viatge amb moto.
- I a partir de llavors?
- Després d'aquell viatge, vaig pensar que m'ho havia passat tan bé que calia repetir-ho i a partir d'aquí pràcticament cada cap de setmana sortia de ruta per Espanya, i a l'estiu feia un gran viatge. La meva xicota per aquell temps, avui la meva dona, va començar a acompanyar-me també. L'any següent vam anar a Turquia, un viatge de 30 dies constantment en moto. Després ella es va comprar una moto de 125 cc i vam tornar a Cap Nord. En definitiva, avui porto visitats prop de 40 països d'Europa, i a Cap Nord ja porto quatre viatges fets.
- Amb quantes motos has viatjat fins ara?
- La primera, amb què vaig anar a Cap Nord, la vaig vendre de seguida perquè em vaig adonar que era molt incòmoda per a grans viatges, i a partir de llavors n'he tingut tres més. Una la vaig vendre amb 180.000 km; l'altra és la que tinc per venir a la feina, que en té 250.000; i finalment, hi ha amb la que viatjo ara, que en té 50.000.
- Què tenen de diferent aquests grans viatges amb moto?
Dues coses fonamentals. La primera és la transició. Un viatge típic que hem fet diverses vegades perquè és espectacular, fins a Turquia, suposa travessar molts ambients diferents, però no és un viatge en el temps i en l'espai que facis a l'avió, que et situa al destí de cop, sinó que ho vas fent gradualment i això et dona una idea espectacular de cada territori, fins i tot del que és l’ésser humà. En aquest viatge a Turquia, per exemple, veus com els elements occidentals van desapareixent de forma progressiva, ets a la zona dels Balcans i veus una realitat molt diferent, i després a Romania una altra de diferent, i després vas a Suïssa i l'escenari canvia de manera radical. I tot aquest procés es produeix de manera transicional. En segon lloc, anar amb moto fa que estiguis dins del paisatge, no estàs mirant-lo darrere un vidre; quan fa fred, fa fred; quan plou, plou; i quan fa olor de romaní, fa olor de romaní. I això no es pot aconseguir d’altra manera. A més, per a la gent que hi trobes no ets un personatge agressiu, sinó que més aviat estàs indefens. A Albània, per exemple, fa deu anys, jo era el viatger indefens amb la moto, demanava ajuda a un pagès perquè el GPS no funcionava o si tenia problemes amb el mapa i m'ajudava. En definitiva, és la manera més fàcil d'integrar-se amb allò que estàs veient.
- Has estat a Cap Nord quatre vegades…
Els quatre viatges a Cap Nord han estat molt diferents. El primer perquè vaig anar-hi sol, un viatge iniciàtic. El segon perquè va ser un viatge d'aventura, a l'hivern, amb temperatures de 24 graus sota zero i 3.000 km per recórrer a sobre del gel. El tercer viatge va ser amb la meva dona, jo anava amb una moto gran. I el quart va ser com a guia de grup.
- Com es va fer aquest gran viatge d'aventura?
- Va sorgir el 2013 com una d'aquestes idees boges, ‘per què no hi anem a veure les aurores boreals?’ 'Doncs vinga, som-hi!'. I com que ja teníem contactes, la cosa va anar creixent: vaig demanar una excedència de tres mesos; una empresa d'assegurances ens va patrocinar el viatge, una altra ens va deixar les motos i una tercera ens va oferir un cotxe de suport. Aquesta organització també va suposar algunes restriccions pel que fa al que podíem comunicar i quan fer-ho. Sempre he tingut una relació d'amor-odi amb les xarxes socials, perquè m'agrada expressar allò que sento, però també preservar la meva intimitat, i de vegades és molt complicat aconseguir totes dues coses. Vam fer un bloc diari i vaig guardar totes les dades, vídeos que vam fer i un cop prescrits els contractes vaig començar a preparar el llibre que va sortir l'any passat, 24 grados bajo cero. Soc molt lent escrivint, he trigat 10 anys a escriure el llibre!, i perquè em vaig obligar a acabar-lo perquè es publiqués coincidint amb el desè aniversari. Tinc moltes idees al cap, però quan arriba el cap de setmana a l'hora d'asseure'm a escriure-les prefereixo agafar la moto!
- Quin va ser el pitjor contratemps en aquest viatge?
Bona part de la noció d'aventura és al cap. Teníem un cotxe de suport per si ens passava alguna cosa, pensava que em cauria diverses vegades cada dia al gel malgrat portar pneumàtics amb claus… en fi, pensava que seria un absolut desastre, però després, la vida transcorre allà igual que aquí: la gent circula amb els seus vehicles; si et passa alguna cosa, de seguida passen deu cotxes, els camions segueixen passant… potser no calia tanta parafernàlia. Dit això, sí que hi va haver alguna caiguda. Em vaig fer un esquinç de turmell a Estònia que va fer perillar que pogués seguir a la moto, però finalment vaig poder continuar i poca cosa més… El fred tampoc va ser problemàtic, perquè tal com diu un refrany noruec ‘el fred no existeix, només existeix una persona mal abrigada’. Portàvem vestits calefactats amb resistències que anaven connectades a la moto. A nivell tècnic, el dia més complicat va ser un en què estàvem a 24 graus sota zero -hi va haver controvèrsia entre els membres de l'expedició quant a la temperatura, perquè des del cotxe deien que eren 32 sota zero-, en qualsevol cas feia molt de fred i se'ns entelava la visera del casc. Hi ha sistemes per impedir-ho, però quan fa molt de fred, no funcionen. Si això ens passa aquí, baixes la visera, s'equiparen temperatura interior i exterior i llestos!, però allà en fer-ho es formava una pel·lícula de gel que no es podia eliminar. Si aixecaves la visera això feia que fos impossible baixar-la una altra vegada, i 24 graus sota zero a 60 km per hora van provocar que haguéssim de parar cada 20 minuts.
- Estàs disposat a fer front a noves aventures d'aquestes dimensions?
Hem baixat una mica el nivell per diferents circumstàncies relacionades amb la salut. I la pandèmia també va ser una frenada. Tot i que des de llavors sí que hem fet algun viatge llarg. Pel que fa al nivell d'aventura, el perfil ja és més baix, perquè tens certa edat com per jugar-te-la. Volem tornar a Noruega amb més tranquil·litat i als països bàltics. Generalment, pensem sempre en Europa perquè m'agrada la sensació de sortir de casa amb la moto, encara que també tenim el projecte de recórrer el Vietnam, comprant la moto allà.
- En els darrers anys les teves publicacions s'han enriquit amb quaderns de viatge…
Vaig arribar a suspendre dibuix a EGB, no pintava ni dibuixava bé, però després vaig començar a interessar-me per la tècnica fins que vaig arribar a un punt que crec que està molt bé per documentar els viatges. Cadascun dels meus viatges està recollit en un diari, en un quadern, i la idea inicial era fer aquests dibuixos a partir d'una foto dels llocs que visitem en cada punt, que no són gaires. A cada viatge preferim veure unes poques coses, no fer-los exhaustius, i tornar-hi més endavant per veure un altre grapat de llocs. És una manera de viatjar peculiar, que necessita un trànsit continuat.
