Un equip investigador de l’Hospital de Bellvitge, l’IDIBELL, la Universitat de Barcelona (UB) i el CIBERDEM ha descobert que l’ús crònic de la glibenclamida, un fàrmac de la família de les sulfonilurees, pot contribuir a la pèrdua d’identitat de les cèl·lules que produeixen insulina. Aquesta troballa, publicada a la revista Diabetes, Obesity and Metabolism, aporta una possible explicació a la reducció d’eficàcia d’aquests medicaments, àmpliament utilitzats en el tractament de la diabetis tipus II, i obre la porta a refinar les recomanacions en la pràctica clínica.
Una malaltia complexa amb múltiples factors
La diabetis tipus II és una malaltia crònica caracteritzada per nivells elevats de glucosa en sang. El problema rau en la combinació de resistència a la insulina i pèrdua progressiva de la funció de les cèl·lules beta (β) pancreàtiques, responsables de produir aquesta hormona. Sense prou insulina, el control glucèmic es deteriora.
Fins ara, la pèrdua de funció de les cèl·lules β s’atribuïa sobretot a la seva mort. No obstant això, la recerca de Bellvitge i col·laboradors mostra que aquestes cèl·lules també poden perdre la seva identitat funcional i deixar de secretar insulina de manera adequada, encara que continuïn vives.
“Les cèl·lules β no només moren, sinó que també poden perdre la seva identitat. I sembla que les sulfonilurees contribueixen a aquest procés, afavorint la pèrdua de funció”, explica el Dr. Eduard Montanya, metge de l’Hospital de Bellvitge, líder del grup de Diabetis, nutrició i malalties endocrines de l’IDIBELL, investigador del CIBER i catedràtic de la UB.
La doble cara de les sulfonilurees
Les sulfonilurees, com la glibenclamida, estimulen inicialment la secreció d’insulina i són efectives per reduir la glucosa en sang. Però amb el temps perden capacitat de control glucèmic i, segons l’estudi, poden accelerar la disfunció de les cèl·lules β.
L’equip investigador va comprovar que l’exposició continuada a la glibenclamida redueix l’expressió de gens essencials per a la funció cel·lular, augmenta la mort cel·lular i disminueix la secreció d’insulina en resposta a la glucosa. El mecanisme implicaria estrès al reticle endoplasmàtic, una estructura clau en la producció de proteïnes.
Un fenomen potencialment reversible
Aquests resultats ofereixen una base sòlida per entendre la pèrdua d’eficàcia d’aquests fàrmacs i el seu possible paper en la progressió de la diabetis tipus II. Tot i així, també obren una via esperançadora: la pèrdua d’identitat de les cèl·lules β és un procés potencialment reversible, a diferència de la mort cel·lular.
Aquest coneixement podria ser clau per desenvolupar, en un futur, noves estratègies terapèutiques orientades a recuperar la identitat i funcionalitat de les cèl·lules β, i així millorar el tractament de la diabetis tipus II.
Referència bibliogràfica.
Claudia Fernández, et al. Loss of B-cell identity in human islets treated with glibenclamide. Diabetes, Obesity and Metabolism, 2025. DOI: 10.1111/dom.16632