Entrevista a María del Carmen Pallas Seijo, autora de Mi maleta de cartón y yo (Desde mi habitación vol. I, pàg. 55)

carmen pallas
los ratones de dios
catedral del mar

“De vegades tinc pensaments dolents, però si els dono una mica de temps i els escric, es transformen”

 

- Què vas pensar quan vas tenir el primer contacte amb el projecte RELAT-Hos? Com el coneixes?
María del Carmen Pallas.- Estava ingressada a l’hospital i la meva filla, fent una volta per la planta, va veure les fulles informatives i me les va portar perquè sap que m'agrada escriure, sobretot poesia. Després ja va venir l’Antònia i m'ho va explicar tot, però la culpable inicial va ser la meva filla.

- Vas tenir clar des del principi que volies participar-hi?
M.C.P.- Quan vaig escriure el relat estava ingressada amb una pneumònia. A la història relato des de la meva sortida de Galícia -perquè sóc gallega- per acabar vivint aquí, a Bellvitge. I era aquí quan es va posar la primera pedra de l’hospital, quan es va inundar. Recordo que amb aquelles inundacions, el 1971, venien els helicòpters a portar-nos queviures perquè estàvem aïllats i no ens podíem moure perquè tots els baixos del barri de Bellvitge estaven inundats. M'han portat tots els metges d'aquí des de fa molts anys i és el meu hospital, per això tenia molt clar des del principi que volia participar a RELAT-Hos.

- Quines sensacions vas tenir en veure el teu relat escrit al llibre?
M.C.P.- Vaig sentir alegria en veure'l publicat, però també vaig veure que tenia moltes faltes d'ortografia! Tenia el desig de manifestar el meu agraïment als doctors que m'han atès des de l'any 1993, quan em van fer la primera intervenció, com el doctor Azpeitia, encara que ens barallàvem com el gos i el gat. Vaig escollir-lo com a metge secretament, a través d'un radiòleg de mama a qui vaig preguntar per un bon cirurgià de l'hospital. Em va parlar llavors del Dr. Azpeitia, i al final va ser el meu metge.

- Creieu que l'escriptura és una eina terapèutica important?
M.C.P.- Estic completament segura de la capacitat terapèutica de l'escriptura; sens dubte dic que sí, per experiència pròpia. T'allibera el pensament de les coses dolentes. Des que estic escrivint de nou, tinc millor ortografia. A més, és una forma que la ment no es pari. Tinc pensaments dolents també, però si els dono una mica de temps i els escric, es transformen.

- Escrivies habitualment?
M.C.P.- M'agradava escriure ja des de petita, però després has de canviar els teus gustos per les necessitats. Vaig començar a escriure a Galícia quan era petita i vaig venir a Barcelona amb 21 anys. Totes aquelles il•lusions van quedar aparcades llavors. Aquí calia treballar, criar els fills… i vaig deixar d'escriure completament fins a l'any 2006, quan vaig escriure una poesia per a la meva nora, que estava embarassada. I l'any 2007 entro en un Centre Poètic i allà vaig continuar escrivint. Escrivia, però de manera aficionada, perquè el que soc és professora de tall i confecció i treballo com a fabricant al detall de peces de vestir i comercialització. M'agradava llegir, m'agradava escriure i feia les coses a la meva manera sense coneixements ni preparació de literatura.

- Per últim ens pots recomanar un llibre?
M.C.P.- La Catedral del Mar, d'Ildefonso Falcones; Els ratolins de Déu, de Luis Rendueles, i sobretot García Lorca, Rosalía de Castro i Antonio Machado.

Breu conversa amb la filla de la Carmen, present també durant l'entrevista
- La meva mare va sempre amb la seva llibreteta i allà hi va apuntant coses, és com la seva inspiració, la seva estoneta.
- Li respon Carmen: M'agrada anar amb la meva filla al càmping, perquè allà s'ajunten mar, riu i llac i allà em sento… no ho sé, és com una inspiració.
- Ella sempre va amb la llibreta i apunta coses que després es posa a desenvolupar.
- Carmen respon: En fi, cadascú es distreu…

Suscríbete a nuestros boletines

Selecciona el boletín que quieres recibir: