Em llevo com qualsevol dia quan la infermera de torn pica a la porta de l'habitació i el primer que fa és pujar la persiana de la finestra perquè entri el sol.
La nostra habitació té vistes a la mar. Una auxiliar, de nom Antònia, ens porta l'esmorzar al meu company i a mi. Ell, el meu company d'habitació a hores d'ara, surt del bany.
En el transcurs de l'esmorzar li comento al meu company, de nom Rachid (és del Marroc), que avui podríem anar a passar el dia a Barcelona, a conèixer una mica de la ciutat.
Hem començat bé el dia. Per esmorzar, xurros amb xocolata calenta i un got d'aigua. Em ve el record de quan amb la meva dona, que és gallega de naixement, anàvem a Galícia de vacances i a Ourense, a prop de l'hotel, hi havia una cafeteria on la gent esmorzava amb els típics xurros i una tassa de xocolata calenta, i darrere el cambrer sempre portava un got d'aigua. Costums d'aquella terra.
Acabem l'esmorzar i el meu company accepta la meva proposta, però només falta una cosa: que la infermera de torn ens doni el permís. Es diu Sara i té un cor d'or. Parlem amb ella i permís concedit. El nostre comportament en aquest Hospital de Bellvitge és bo. Només ens demana una cosa: «prometeu que a les vuit del vespre estareu de tornada». «D'acord, promès.» Així que al cap de mitja hora el meu company i jo ja hem pujat en un bus que ens portarà a Barcelona.
Hem tingut sort, no hem trigat gens a agafar-lo. Tenim una parada davant mateix de l'hospital.
Hem arribat a la Plaça Catalunya en un tres i no res. Bé, en prop de vint minuts. És diumenge i els habitants de la ciutat s'escapen de la gran urbs, prou rebombori tenen durant la setmana i també s'ho mereixen.
Mentre anem arribant, en Rachid em comenta si tinc cap pla, i jo li contesto: “Sempre que tu hi estiguis d'acord, podríem veure una mica el barri de Gràcia, la Sagrada Família i, sens falta, la Catedral. Baixarem des de Plaça Catalunya per les Rambles fins a arribar a la Plaça Sant Jaume, on es troben l'Ajuntament i el Palau de la Generalitat”. Li sembla bé. Poc després, disposats a caminar una mica, avancem.
Que preciós és el barri de Gràcia!, amb els seus carrers nets, els seus edificis antics, però també algun de modern que no hi encaixa. Aquí hi deu residir gent de poder adquisitiu alt, però també hi ha moltes famílies que no en tenen tant.
Seguim la visita fins a arribar a la Sagrada Família; ens agradaria visitar-la, però hauríem de fer cua i no disposem de gaire temps, així que fem una breu volta al voltant d'aquest edifici. Esperem que algun dia acabin aquesta obra d'Antoni Gaudí.
Tornem a la plaça de Catalunya i ens deixem portar Rambla avall per una quantitat de turistes impressionant. Quantes floristeries i les floristes preparant rams de flors que els demana la gent! Estic pensant que jo també podria emportar-me unes roses vermelles per regalar-les a la meva infermera, que avui és el seu aniversari, encara que l’haurà de passar a l'hospital, ja que li toca guàrdia.
Després de pensar-m'ho dues vegades, desisteixo. On vaig tot el dia amb un ram de roses vermelles? És bastant incòmode. A més, per quan arribem a l'hospital ja estaran marcides.
Vora el migdia, ens dirigim cap a la Catedral de Barcelona. Passarem per la Plaça Sant Jaume i de seguida hi arribarem. Li pregunto al meu company que si ser musulmà li suposa cap problema per entrar a la Catedral.
Em contesta que no. Jo havia entrat en alguna mesquita, una vegada. Va ser a l'Aràbia Saudita i, respectant els seus costums, no hi va haver cap mena de problema. Així que hi entrem i la visitem.
Són dos quarts de dues i li proposo a en Rachid d’anar a dinar. El convido jo, ell accepta de bon grat i ens dirigim cap a la Barceloneta.
Entrem en un restaurant a prop del port. La terrassa és plena de turistes. Ve el cambrer. «Si us plau, unes gambetes bullides i un lluç a la basca.» El meu company vol uns musclos al vapor i de segon el mateix que jo. Per postres, una macedònia de fruites variades. Tot boníssim. Abans de marxar, jo demano un cafè i en Rachid un te marroquí.
Entre una cosa i l’altra són les quatre de la tarda. Li dic al meu company que ens acostem fins a la Ciutadella, a passejar una mica pels jardins.
Sense adonar-nos-en se'ns fa tard, és hora de tornar a casa, a l'hospital.
Al cap d’uns quaranta minuts, el bus ens torna a deixar a la parada de davant mateix de l'hospital.
En entrar a l'edifici, me'n recordo de l'aniversari de la infermera. Tinc sort, a l'entrada, just al costat, hi ha un lloc on venen flors. Anem a veure què és el que li queda. Li pregunto a la florista si encara li queden roses, si no agafaré unes altres flors. Continuo tenint sort, li queda una dotzena de roses vermelles.
Entrem, ascensor en marxa i fins a la planta 12. En entrar a la planta em trobo amb la infermera Sara. Aguanto el ram de roses darrere de l'esquena. Les hi dono. Surten més infermeres i algunes auxiliars i tots junts ens posem a cantar «Moltes felicitats en el dia del teu aniversari».
La miro a la cara i veig que dels seus ulls se’n desprenen unes llàgrimes. Està molt emocionada, tots li fem una abraçada. Veig en ella una dona feliç i contenta, i això després de fer més de vuit hores que treballa i cuidant els malalts.
Per cert, el rellotge de la columna central marca les 08:08. Entrem a la nostra habitació, en deu minuts ens portaran el sopar, després a descansar, avui ho necessitem.
De nou les 8.30 h del matí, ens desperta la infermera de torn, persiana amunt perquè entri el sol. De nou, l'auxiliar diu «Amunt, valents, que avui és diumenge i cal descansar».
És el dia del Senyor. Em llevo i el primer que faig és mirar per la finestra el reflex del Sol sobre de la mar. Veig l'autovia de Castelldefels amb poc trànsit, encara és d’hora. Alguns taxis porten passatgers o van a buscar-los a l'aeroport del Prat o de Josep Tarradellas.
Entra de nou l'auxiliar amb la safata de l'esmorzar: cafè amb llet i un croissant i pa amb pernil dolç, un iogurt i aigua. No hi ha ni xurros, ni xocolata calenta. És en aquests moments quan desperto dels meus somnis de la nit anterior i que haguessin pogut ser reals. Però em sento feliç i ho comparteixo amb el meu amic Rachid. A ell també el veig feliç, igual que la Sara ahir a la nit.
Avui està de torn una altra infermera i també l'auxiliar, i encara que no és el seu aniversari, se les veu felices cuidant malalts i fent-los les cures pertinents.
Aquest relat m'ha demostrat a mi mateix que somiar ajuda a ser feliç i que tot és possible amb força de voluntat i afany. I sé que un dia podré complir el meu somni.
I ara, per acabar, dir que em dic Joan i porto des de gener de 2017 entrant i sortint d'hospitals, primer a Vilafranca de Penedès, on resideixo amb la meva família, i després, des de setembre de 2018 fins a l'actualitat (17 de juny de 2019), en aquest hospital de Bellvitge per diferents patologies.
Des de la meva habitació, dono les gràcies a tots els metges que m'estan atenent, uròlegs, de medicina vascular, d'infeccions, “otorrinos”, traumatòlegs i, sens dubte, a totes les infermeres i auxiliars. També al fisioterapeuta que ha tingut tanta paciència amb mi.
A tots, gràcies, gràcies i gràcies
Somiar és vida.