“Qui critica el nivell de les porteres al futbol femení és perquè no ha vist gaires partits”
David Rabadán és Tècnic en Cures Auxiliars d'Infermeria (TCAI) del Servei de Cirurgia General i Digestiva de l'HUB des del 2017 i, precisament aleshores, una complexa lesió d'esquena el va obligar a retirar-se del futbol. Tenia menys de 20 anys i havia debutat a Primera Catalana amb la UE Sant Ildefons, però la posició de porter era incompatible amb dues protusions discals. Lluny de defugir la seva passió per l'esport rei, va iniciar una carrera com a entrenador de porters que l'ha portat a la secció femenina del R.C.D. Espanyol.
- Què et porta a impulsar una carrera com a entrenador de porters?
- He estat porter tota la vida i la considero la posició del camp que exigeix més responsabilitat. Em motivava molt la possibilitat de seguir vinculat al futbol des de les banquetes, i per això va ser una decisió fàcil.
- Ja et planteges llavors que el futbol femení pot ser una opció?
- La veritat que no me'l vaig plantejar com a tal, però ja des de bon començament a les meves feines al futbol base de diferentes equips (Santboià, Atlètic Sant Just, Júpiter i Molins de Rei) compaginava categories masculines i femenines.
- I aquest mes de juliol et fitxa l'Espanyol, com t'arriba l'interès?
- Em va trucar el coordinador de porteres del futbol femení i em va comentar que necessitaven algú per al Femení B. Era una proposta irrefutable, pel que vaig buscar la manera de compaginar-ho amb l'Hospital i vaig acceptar ràpidament.
- El teu primer contacte amb el futbol femení professional es produeix en un estiu en què Espanya es converteix en campiona del món per primera vegada. Tot i això, el triomf queda eclipsat pel petó no consentit de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso. Com es va viure tot allò al vestidor i a la institució?
- Doncs evidentment hi havia comentaris, però crec que no gaire diferents dels existents a la resta de la societat. Afortunadament el gest va tenir conseqüències i Rubiales ja no és el màxim representant del futbol espanyol.
- A banda de l'àmbit extraesportiu, com va l'experiència a l'Espanyol?
- Quan entres a un club d'elit ja veus que la diferència respecte a les experiències anteriors és abismal. L’estructura de l’Espanyol, amb fisioterapeutes i serveis mèdics d’altíssim nivell, permet disposar de tot tipus de possibilitats al teu abast. A més, la lliga és professional i, per tant, molt exigent a tots els nivells. Potser la particularitat de l'Espanyol és que també és un club familiar, que tracta bé tant a les jugadores com al personal.
- Per part del club, rebeu formació específica en futbol femení o en algun altre àmbit?
- Formació com a tal no. És el propi cos tècnic del Femení B qui marquem les maneres de fer: quines paraules utilitzar, com aproximar-nos a les jugadores, etc.
- Les teves futbolistes juguen al femení d'un club d'elit català i s'entrenen quatre dies a la setmana. Quantes podran viure del futbol?
- De totes se’n dedicaran un 10%, per a la resta serà un complement laboral. Lesions i circumstàncies personals també frenaran alguna progressió.
- Tenint en compte que aquest percentatge al futbol masculí seria molt superior. Els hi genera certa frustració la diferència?
- Són un equip força jove, una cosa habitual als filials perquè han de tenir la projecció d'arribar al primer equip. Aleshores crec que no són plenament conscients de que ja juguen en una lliga professional i, per tant, en poden arribar a viure.
- Una de les crítiques recurrents al futbol femení és precisament la posició de portera. Com valores aquestes opinions?
- No les comparteixo en absolut. Convido a qui pensi així a veure més partits de futbol femení i a opinar menys. Potser en categories inferiors la diferència és més gran, però això és deu principalment a la manca d'entrenament adequat. A més, cada vegada s'incorporen més jugadores, també a la posició de portera, i més professionals tècnics al futbol femení, per la qual cosa el nivell està pujant ràpidament.
- Quines qualitats ha de tenir un entrenador de porteres?
- El més important és la paciència. També compaginar la serietat amb la companyonia, l'empatia i la confiança personal amb les porteres.
- Quines diferències hi ha entre la gestió d'un equip femení i un de masculí?
- Crec que els futbolistes són més envejosos, sovint els costa gestionar les emocions i, fins i tot, pot arribar a haver-hi baralles en un mateix equip. En canvi, al femení m'he trobat que l'ambient és més familiar, es porten millor i hi ha més esperit d’equip.
- I a l'hora de fer front a un partit?
- L’ambient d’un partit de futbol femení, en general, és més respectuós, net, amb menys insults i difícilment es veuen protestes arbitrals.
- I ja per acabar, en què s'assemblen un hospital i una banqueta?
- La meva feina a l'HUB exigeix molt contacte directe amb el pacient. Per tant, empatia, professionalitat i paciència són atributs clau que intento aplicar tant a l'Hospital com a l'Espanyol.
